Podem, o l’esquerra camaleònica
Politòleg de la UBEn l’origen de Podem hi ha la confluència de dos nuclis actius d’activisme polític de l’esquerra alternativa madrilenya: l’organització Esquerra Anticapitalista i el nucli d’afinitat de l’entorn de Pablo Iglesias, organitzat bàsicament a la Universidad Complutense de Madrid. Al remat, l’habilitat organitzativa i l’hiperlideratge d’Iglesias sembla que han garantit al seu nucli el control gairebé total de l’organització.
El grup d’Iglesias prové de l’esquerra alternativa d’arrel marxista però heterodoxa i sovint crítica amb la línia dominant del PCE. Entre les seves influències hi ha la de l’escola italiana coneguda com a postoperaismo, l’evolució postfordista del moviment obrerista italià de l’esquerra marxista antiautoritària dels anys 60 i 70, encapçalat per teòrics com Antonio Negri. Com bona part de l’esquerra alternativa europea, aquest grup va estar influït per la revolta zapatista i, després, Iglesias i el seu grup van tenir un paper actiu en el moviment antiglobalització que en el tombant de segle va protagonitzar protestes massives en cimeres d’organitzacions internacionals com l’OMC, l’FMI i el G-8. Fins i tot van provar d’importar a Madrid la praxi del grup italià conegut com les tute bianche, que, vestits amb granotes blanques i escuts, s’interposaven davant els antiavalots en les protestes.
L’activisme universitari, els centres socials ocupats i, posteriorment, el 15-M també han sigut centrals en la trajectòria d’aquest nucli activista. Una de les derivades que el moviment del 15-M va tenir en aquest entorn va ser la reflexió sobre la necessitat de fer el salt, sense complexos, a la política institucional. En part, motivada per la frustració del final de les protestes i, en part, potser per una certa consciència generacional: sectors joves que veuen el seu ascens bloquejat i consideren que ha arribat el seu moment.
El gir populista
Un element molt important en aquesta genealogia és la influència del gir cap a l’esquerra que s’ha produït a Llatinoamèrica, amb governs com el de Veneçuela, l’Equador i Bolívia. Bona part del nucli impulsor de Podem ha estat implicat en aquest procés. Més enllà de la demonització que ha mirat de fer la dreta mediàtica espanyola a costa d’aquestes relacions, el que resulta interessant és entendre què ha extret el grup d’Iglesias d’aquestes experiències. La resposta està, en bona part, continguda en els treballs acadèmics d’Íñigo Errejón: l’aposta pel populisme com a mecanisme de construcció d’una hegemonia alternativa. Tot i que sovint s’utilitza pejorativament, el terme populista fa referència simplement a un discurs polític que es basa en la contraposició, essencialment moral, d’una elit corrupta i degradada (la casta) amb un poble pur i innocent (la gent). Són dos grups antagonistes i se’ls presenta com a homogenis o, si més no, sense contradiccions internes. Sembla poc discutible que el populisme és un dels eixos discursius de Podem i, en el fons, és això al que es refereixen quan parlen de superar l’eix esquerra-dreta com a marc de debat.
Les seves propostes polítiques, tot i que canviants, segueixen clarament escorades cap a l’esquerra. Però presentar-les com a propostes del conjunt del poble en contra de la casta els ha permès sortir de l’estret espai ideològic que quedava a l’esquerra de l’esquerra per atreure molts votants que no s’identifiquen ideològicament amb l’esquerra alternativa però que, en canvi, s’han sentit representats amb aquesta idea del poble enfrontat a la casta.
Una mutació inacabada?
En aquest gir populista, Podem ha incorporat elements ideològics aliens a la seva tradició política, i n’ha deixat d’altres pel camí. Entre les noves incorporacions crida especialment l’atenció el recurs freqüent a una idea de patriotisme i de sobiranisme nacional força inspirada en el cas llatinoamericà: el patriotisme és contribució al benestar col·lectiu (enfront de l’evasió fiscal, per exemple), però també la defensa de la independència de la pàtria enfront dels poders econòmics i polítics internacionals. Iglesias va celebrar, per exemple, la victòria de Tsipras com l’arribada, per fi, d’un president grec i no un delegat d’Angela Merkel.
Igualment, els elogis freqüents a institucions com la policia i l’exèrcit són una altra novetat destacada del discurs polític de Podem perquè suposen una ruptura amb la tradició antiautoritària de l’esquerra espanyola. Iglesias fins i tot ha tingut bones paraules per a la monarquia borbònica i l’Església catòlica. No és difícil d’identificar, en aquest sobtat apreci per institucions més aviat conservadores, una combinació de la influència llatinoamericana amb el càlcul demoscòpic, que els porta a esquivar qualsevol qüestió que pugui suposar contradiccions internes entre la gent, que és el subjecte polític que volen activar.
En aquesta mutació ideològica, tot el que no es considera útil per construir l’hegemonia anhelada és eliminat, sense gaires manies, del discurs i la praxi política. I això inclou l’assemblearisme, el republicanisme, l’anticlericalisme i el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat. Més recentment, han encomanat el seu programa econòmic a dos acadèmics vinculats a la socialdemocràcia més clàssica i, per tant, allunyats dels plantejaments anticapitalistes que havia defensat el grup fins fa poc i que encara són identificables en el manifest electoral dels comicis europeus del 2014.
