La impertinència de Vicent Sanchis
BarcelonaAmb Vicent Sanchis al capdavant de la tele pública s’ha recuperat el perfil de director que pot entrevistar el president. Des de Mònica Terribas que no ho vèiem. I ens hem trobat amb un nou plantejament insòlit. Ja havíem provat el model (fallit) de dos periodistes cara a cara amb el president, i ara és un sol periodista davant de president i vicepresident alhora. Va faltar, d’entrada, l’explicació del perquè s’havia optat per aquest sistema estrany. Què justifica no fer-ho amb el president sol, com sempre? Com diuen en el futbol, dos contra un, merda per a cadascun. Junqueras va guanyar en possessió de micròfon a Puigdemont amb un percentatge aproximat de 70-30 -el sistema no va impedir els soliloquis feixucs del vicepresident.
Televisivament, el Procés ens ha donat unes meravelloses posades en escena de les entrevistes presidencials. Entorns magnífics, il·luminacions de somni i realitzacions impecables i fluides.
Preguntes “difícils”
En la primera pregunta, Sanchis va utilitzar la primera persona del plural per preguntar: “Per què hem tardat tant...?” En les següents ja no. Sanchis va prioritzar el contingut i no el seu protagonisme. El periodista té el coneixement i la maduresa per afrontar sobradament la missió. Va conduir la conversa amb fermesa pel que fa a aprofundir en el traç del Procés. El seu evident manspreading a l’hora d’asseure’s a la cadira delatava la seva comoditat.
En el tram final de l’entrevista va sobrar que Sanchis avisés els convidats que els faria unes preguntes “impertinents” i “difícils”. Alertar-los és donar-los avantatge i, a sobre, menysté la seva pròpia entrevista. ¿Vol dir que les preguntes anteriors eren amables i fàcils? De tant en tant, perquè sovint a Sanchis li va faltar desmuntar alguns dels arguments que li donaven els entrevistats.
No deixa de ser al·legòric que un director de TV3 valencià dugui a terme l’entrevista sota uns tarongers. Però potser va esprémer els polítics amb massa delicadesa.
