Ni de dretes ni d'esquerres, la via populista per tombar la 'casta'

BarcelonaDes dels partits tradicionals se’ls ha titllat de comunistes, chavistes o antisistema. També de reformistes des dels cercles més ortodoxos de l’esquerra, especialment últimament. Però Podem es mou en uns altres termes en el debat polític.

Inspirats, sobretot, per l’hegemonia cultural del filòsof italià Antonio Gramsci i el populisme de l’argentí Ernesto Laclau, el nou partit que ha revolucionat Espanya i també Catalunya des de la visita de Pablo Iglesias a Barcelona es proposa revisar l’eix dreta-esquerra que organitza la política espanyola. El seu objectiu: dicotomitzar el debat amb la creació d’una nova identitat política que identifiqui el poble enfront del que ells anomenen la 'casta'. Iñigo Errejón, del nucli dur de Podem i director de campanya a les europees, és un dels artífexs de l’estratègia. Doctor en ciències polítiques per la Universitat Complutense de Madrid -i fins fa poc investigador a la de Màlaga- ha basat la seva recerca en la teoria de l’hegemonia de Laclau i els processos de transició llatinoamericans. Què és el poder de l’hegemonia? “La capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interès general”. Així ho descrivia el mateix Errejón en l’obituari del filòsof argentí a Publico.es.

Les ‘bondats’ del populisme

Com fer-ho? Per Laclau, segons explica Errejón a l’ARA, el populisme pot ser una eina del poble per impulsar el canvi. Lluny de ser l’“arma llancívola” que s’utilitza en l’arena política, el dirigent de Podem l’entén com una forma d’articular identitats populars, i no com una ideologia en si mateixa. En el cas de Podem, es tracta d’“unir el descontentament fragmentat” i convertir-lo en una “nova entitat política”: “els de baix contra els de dalt”.

Assegura que és la manera “més eficaç” d’expressar el que passa actualment a l’estat espanyol. Per Podem, l’eix dreta-esquerra “ja no explica el gruix de problemes actuals”, per ells hi ha el que separa “oligarquia i ciutadania”. El que els diferencia de l’esquerra tradicional, diu Errejón, és que Podem acaba de néixer i és “més àgil i flexible”. Adopten una altra estratègia: “No es tracta de convèncer els convençuts sinó de reagrupar-los amb els no convençuts”. I continua: “No volem disputar una part d’un altre [en referència a l’electorat], sinó redefinir el tauler de joc per crear una identificació nova”. En política, diu, “és un error pensar que les posicions ja estant donades”.

Aquest és un concepte recurrent en el discurs de Podem. A què es refereixen? La política és un episodi de “moviments constants” per construir “nous significants” i espais de poder, diu Errejón a aquest diari. Seria l’exercici de “crear imaginaris que uneixen i mobilitzen”.

¿Equival això a pragmatisme ideològic on tot hi cap? “Seria una visió maldestra”, assevera Errejón. Podem canvia el referent esquerra-dreta “perquè la 'casta' existeix” i no considera que facin “un experiment de laboratori”. La flexibilitat i la frontera ideològica de Podem “la marquen els de dalt”, que cada cop són “menys” enfront de la majoria popular que “abandera el canvi”. Amb la desigualtat social creixent, diu, “el camp popular per córrer és molt ampli”. Afegeix que els principis, en política, “no són noms que es donen a les coses”, sinó que tenen significat a partir dels fets. És aquí on creu que Podem guanya la “guerra de posicions”. “Les elits mostren desgast i tenen dificultats per impulsar una alternativa”.

És per això que, per Errejón, “convé” que siguin les pròximes eleccions generals on Podem tradueixi les reivindicacions populars en espais polítics. “Han de tenir una dinàmica plebiscitària”, diu. Per ell, els pròxims comicis no seran per decidir el nombre de diputats “entre els de sempre”, sinó que “hi ha la possibilitat de fer un nou contracte social i polític al servei de la majoria”.

Paral·lelisme sobiranista?

En termes d’hegemonia cultural, per Errejón, l’independentisme i Podem han desenvolupat “dinàmiques semblants” cap al canvi. Tal com Podem necessita la 'casta' per articular el seu discurs, Errejón assegura que l’independentisme “necessita l’Espanya irreformable”. En aquest punt, assenyala “contradiccions” al sobiranisme: “Per reconèixer el dret a l’autodetermiació cal un canvi jurídico-institucional”.

Pel que fa al paper de l’independentisme en la política estatal, diu que juga un “paper ambivalent”. Per una banda, propicia la “desarticulació” territorial de l’ statu quo, però alhora obre espai a les elits espanyoles en un camp “còmode” per a elles: el de la defensa de la sobirania nacional.