La fermesa justa

BarcelonaTRAMUNTANA.“Braços en creu damunt la pia fusta / protegiu, Senyor, la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Aquesta és la famosa oració de Carles Fages de Climent, que els empordanesos han recitat sempre amb escepticisme perquè és ben sabut, per allà dalt, que la tramuntana no accepta mesures ni restriccions. Això val per a tots els fenòmens atmosfèrics i per això la gent de tendència moderada es malfia d’expressions com onada popular o tsunami democràtic. Fa dies Francesc-Marc Álvaro prevenia de les conseqüències d’una resposta massiva a l’espiral repressiva de l’Estat, perquè “els tsunamis no tenen estratègia i arrasen tot el que troben”. Caldria, doncs, que la tramuntana de la mobilització ciutadana fos també mesurada i justa, cosa que no sempre és fàcil. Però tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.

MESURA.Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari. Ara bé: la mesura, la temprança, és una virtut que també hauran d’exercir els nostres polítics a l’hora de defensar amb fermesa el mandat democràtic. La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política. Durant anys el Madrid polític ha cregut que a Catalunya no se’n troba, d’aquesta fermesa. D’aquí ve l’actual desconcert. La fermesa porta a la victòria perquè el referèndum és una carta guanyadora, i tirar-lo endavant té molts menys costos que impedir-lo per la força. Els sobiranistes fan molt bé d’aprofitar-se de la incompareixença d’un adversari que ha triat expressar-se a través de la Guàrdia Civil. La fermesa -justa, mesurada- portarà els demòcrates de pet cap a les urnes, i potser farà que els comuns reaccionin abans de trobar-se la plaça de Sant Jaume plena de gent cridant “Ada, volem votar”.

CORATGE.Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català; fermesa per resistir la pressió dels editorials dels diaris, els manifestos de la patronal, el xiuxiueig dels moderats de dins i de fora, que diran, més o menys: “Madrid ja ha fet el gest, el sobiranisme ja ha demostrat la seva força moral; deixem-ho aquí, ara parlem de reformar la Constitució d’aquí dos anys”. De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.

S’acosta la tardor de la fermesa i ja em sembla que sento la tramuntana bufant-me al clatell. Bones vacances.