El fantasma mediàtic de l'extrema dreta

BarcelonaArran dels malaurats esdeveniments del vespre de la Diada a Madrid, quan un grup d'individus van irrompre a l'acte organitzat per la Delegació de la Generalitat a la capital -la llibreria Blanquerna-, han aparegut una bona colla d'articles sobre els fets i, en particular, sobre el renaixement públic de l'extrema dreta. Gràcies a estudiosos com Xavier Casals coneixem bé la genealogia de l'extrema dreta espanyola i catalana, així com també la dels seus militants, però encara queden un parell d'exercicis interessants per fer: en concret, la quantificació de l'extrema dreta o la seva caracterització en termes polítics. És a dir, quants i qui són.

L'enquesta del juny del 2013 del Centre d'Investigacions Sociològiques ens revela, per exemple, que l'extrema dreta -aquells que s'ubiquen en el 9 i el 10 de l'eix ideològic- representa tan sols el 2,8% del global de la població de l'Estat i no arriba al 2% a Catalunya. Els percentatges poden variar més amunt o més avall segons quina definició d'extrema dreta utilitzem, però fins i tot així el seu pes relatiu és molt baix. Però amb tota probabilitat el percentatge és lleugerament superior, atès que molta gent, com passa en força països, no s'atreveix a expressar en públic que defensa aquestes idees.

Tal com és d'esperar, són ciutadans que, en termes generals, tenen una edat superior a la mitjana de la població i hi ha un cert equilibri de gènere (un 55% són dones). Pel que fa a les seves característiques sociodemogràfiques, els ultradretans tenen normalment estudis primaris o secundaris, mentre que els que tenen estudis superiors són un percentatge molt reduït. En línies generals, aquests individus tenen menys ingressos que la resta de la població, i més del 90% es consideren catòlics, vint punts percentuals per sobre de la mitjana de l'Estat.

Exclusivament espanyols

Pel que fa a les seves preferències polítiques i la seva identitat, les dades tampoc no ens mostren grans sorpreses. Les persones d'extrema dreta se senten, en més quantitat, exclusivament espanyoles. Un de cada quatre dels enquestats a l'Estat manifesta que no se sent identificat amb la seva comunitat autònoma. Si bé dintre d'aquest col·lectiu, i igual que entre la resta de la societat, la identitat predominant és la dels que se senten tant espanyols com de la seva comunitat, es detecta entre les persones d'extrema dreta una voluntat constant de focalitzar la seva atenció en el que fa el govern de Madrid.

Els assaltants a la Delegació de la Generalitat formaven part de diversos grupuscles feixistes com ara Democracia Nacional i, fins i tot, en un comunicat emès arran dels fets, acusaven directament el govern de Mariano Rajoy de ser passiu amb el "desafiament separatista". ¿Fins a quin punt és compartida aquesta opinió? ¿Són crítics amb el PP els ciutadans que es consideren d'extrema dreta? Les dades mostren una realitat diferent.

Dins de l'extrema dreta hi ha un posicionament pràcticament unànime en favor del PP. Vuit de cada deu persones d'extrema dreta manifesten que van votar els conservadors en les eleccions del 2011, una xifra que multiplica per 3 la mitjana del conjunt de l'Estat. D'altra banda, un percentatge més baix que el global espanyol afirmen que es van abstenir. És a dir, els votants d'extrema dreta voten tres vegades més el PP que la mitjana i estan més mobilitzats.

En definitiva, la ultradreta a Espanya és un fenomen relativament minoritari que, si bé en termes quantitatius podria arribar a plantejar la seva articulació com a moviment polític, sembla que no ho farà, ja que els seus membres, per ara, es mostren satisfets amb el PP. Això fa molt difícil la consolidació d'un partit d'abstracció xenòfoba i d'extrema dreta com els que hi ha arreu del Vell Continent.