Els disset anys de decadència dels socialistes catalans

Politòleg De La UbEl PSC afronta unes primàries que podrien tenir gran transcendència. Des de fa ja disset anys el partit a Catalunya mostra una tendència descendent aparentment imparable. A cada convocatòria electoral els socialistes han anat obtenint pitjors resultats que a les anteriors. Això és especialment clar quan ens fixem en les eleccions al Parlament, on els socialistes han passat de recollir el 38% del vot el 1999 a quedar-se en un magre 12,8% el 2015. I, potser de manera encara més dramàtica per al partit, també a les municipals. El 2015 el PSC no va passar el 17,3% al conjunt de Catalunya.

De fet, les úniques excepcions a aquesta decadència són les eleccions del 2004 i el 2008, quan la popularitat de Zapatero va empènyer els socialistes a uns grans resultats. Allò queda molt enrere i el PSOE no sembla disposat a rescatar els socialistes catalans. Especialment si, com tot sembla indicar, els socialistes espanyols basculen definitivament cap al centre de gravetat andalús, força més allunyat del votant mitjà català.

Però a mesura que el PSC s’anava fent petit també anava quedant reclòs en uns segments molt determinats de l’electorat català. El canvi és evident en la concentració geogràfica dels suports, que han anat quedant molt limitats a determinades zones metropolitanes i als municipis més grans. Però també ho és en la composició demogràfica dels electors, i això és potser el més dramàtic per al partit.

Oriol Bartomeus ha presentat, recentment, una tesi doctoral a la UAB en què fa molta incidència en la qüestió generacional. I amb raó: mentre que el 2003 els menors de 35anys representaven el 25% dels votants socialistes, el 2015 eren només el 8,6%. I, per contra, el pes relatiu dels més grans de 65 anys gairebé s’ha duplicat: avui representen el 43,7%, enfront del 24,7% del 2003. Aquest patró d’envelliment està molt relacionat amb l’aparició de l’anomenada nova política.

D’altra banda, això està relacionat amb altres canvis: els votants del PSC que tenen el català com a llengua habitual han passat de gairebé el 30% fins al 12%, mentre que el sentiment predominantment català, que definia el 24% dels votants de Pasqual Maragall el 2003, només defineix un 9,7% dels votants actuals. I això en un context en què, en la població general, la tendència ha sigut precisament la contrària. La composició de classe social també ha anat canviant, i s’ha reduït el pes específic dels que es defineixen com a classe mitjana o mitjana-alta.

És un patró força semblant al del PSOE estatal, però potser més marcat. El sociòleg i diputat socialista Ignacio Urquizu escrivia fa uns dies que el partit havia perdut la connexió amb el que ell anomenava els “sectors més dinàmics”, i s’estava envellint i, en el cas espanyol, també ruralitzant a gran velocitat. Amb aquest panorama, doncs, els reptes del guanyador o guanyadora de les primàries seran enormes i, qui sap, potser insalvables.