El desglaç entre Sánchez i Iglesias no s’estén a les qüestions de fons

MadridLes negociacions per a la formació d’un nou govern a Espanya s’han convertit en una successió d’il·lusions òptiques. Fa més de cent dies de les eleccions, l’executiu segueix en funcions, i el PSOE i els partits emergents, Podem i Ciutadans, segueixen donant voltes a la governabilitat. L’única realitat és el pacte que fa un mes van subscriure Pedro Sánchez i Albert Rivera. Un acord complet però que queda lluny de la majoria necessària per arribar a la Moncloa. Abans i després del pacte, només hi ha il·lusions òptiques que presenten una negociació amb alts i baixos, però sense que les posicions de fons sobre com ha de ser el nou executiu es moguin.

Ahir es va escenificar, però, un canvi de to en les relacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. De no trobar un moment per veure’s o trucar-se, i de la calç viva i la lluita per les cadires, es va passar a una passejada (curta) plegats, regalar-se llibres de bàsquet i concedir-se un “moderat optimisme”. Iglesias, més teatral que Sánchez, encara ferit, va escenificar que era qui més cedia. Va deixar enrere la negativa a parlar del nou govern amb Ciutadans (C’s) i va afirmar que estava disposat a buscar el suport “per activa o per passiva” dels liberals malgrat que per a ell l’acord ha de pivotar entorn de l’esquerra. Fins i tot va dir que en cap cas serà “un problema” per segellar un pacte i va concedir apartar-se d’un futur govern -s’havia postulat de vicepresident-, atès que incomoda dirigents del PSOE. Treballarà des de baix (“m’arromangaré”) encapçalant la comissió negociadora de Podem. Un gest que va presentar com un altre sacrifici i no com una maniobra per restar incidència al seu número dos, Íñigo Errejón, amb qui manté diferències.

Sánchez no es va moure i seguirà insistint en un acord a tres que incorpori alhora Podem i C’s. “La notícia d’avui -proclamava posant-se el vestit de periodista a la sala de premsa del Congrés, plena com un ou-és que Podem segui amb C’s i el PSOE”. Si Iglesias “s’autodescartava” per a un càrrec pel qual es va “autoproposar” li era més indiferent.

La imatge moderadament optimista de Sánchez i Iglesias va ser ràpidament desmuntada pel número tres de C’s, José Manuel Villegas. Va recordar que “ni per activa ni per passiva” facilitaran un govern amb Podem. “El nostre model de país és diferent, volem ser Dinamarca i no Veneçuela”, afirmava.

Així doncs, darrere la façana de la represa del diàleg, escepticisme total, segons admetien les parts. Fins i tot la preocupació de Ciutadans era més “preventiva” que real. El maldecap als despatxos de la formació d’Albert Rivera és per la rotunda negativa de Sánchez, que per ara tot el PSOE li tolera, a estudiar la gran coalició. El PP deia ahir que s’esperarà que Sánchez torni a fracassar en l’intent d’assegurar-se una majoria per ser investit per parlar-hi. Mariano Rajoy ja pensa a cremar les seves naus en una segona volta el 26 de juny més que no pas a fer realitat el tripartit d’ordre.

Sánchez espera que Podem i C’s suavitzin vetos fruit del diàleg i la pressió a mesura que s’acosti el 2 de maig, dia en què les noves eleccions quedarien convocades. Ahir es va mostrar convençut que l’acord amb C’s, la “base de la negociació” malgrat que Iglesias parlava de buidar els programes de Podem i el PSOE, pot trenar l’entesa. En la reunió, de dues hores, Sánchez i Iglesias van parlar dels vetos i les formes del diàleg més que de continguts, però Sánchez va assenyalar que en aspectes com la regeneració les posicions són pròximes. Per a ell, també en el tema territorial. El deixen en mans del PSC i d’En Comú Podem, segurs que si es posen d’acord ho faran en termes assumibles (res de referèndum a Catalunya). El socialista creu possible l’acord simultani amb Podem i C’s -als últims els va etiquetar com a “federalistes”- perquè, al cap i a la fi, tots tres volen reformar la Constitució i poden atreure el PP. L’esquerra alternativa és escèptica.

Les càmares de Cuatro van captar una imatge del quadern d’Iglesias amb “cessions” que hauria traslladat: reduir el dèficit més de pressa del que volia, una reforma fiscal menys redistributiva, deixar l’increment de despesa pública en 60.000 milions i no 96.000, i derogar només la reforma laboral de Rajoy.

Sánchez vol més Congrés

Iglesias deia que Errejón, Pablo Echenique o Carolina Bescansa poden ser “fantàstics vicepresidents” mentre que Sánchez evitava concrecions amb el govern, sabedor que l’allunyaria de C’s. Parlava d’executiu de “base parlamentària” prometent fer del Congrés el centre de la vida política. Però va quedar clar que ell es reserva el despatx de la Moncloa. El líder de Podem havia buscat un cop d’efecte per no aparèixer com un immobilista.

I de nou Iglesias exhibia capacitat d’innovar amb el llenguatge polític. Ahir amb les “vies”. La primera, la del 131 (els diputats que sumen PSOE, C’s i Coalició Canària). És una via que “no suma i que va fracassar fa un mes”. D’aquí que proposi la del 161, els diputats del PSOE, Podem, Compromís i IU. Per arribar a la majoria necessària caldrien les abstencions dels sobiranistes catalans i el PNB o de C’s, si actués amb “sentit d’estat” i fes prevaldre la voluntat manifestada de deixar enrere l’època dels governs del PP.

Sánchez no vol. Va recordar que l’esquerra no suma i, en la seva roda de premsa posterior, va parlar de la “la via del 199”, la suma de tots els actors implicats. Malgrat tot, va concedir que ara la negociació és a tres, cosa que evita reeditar l’efímera taula amb Podem, IU i Compromís.

Si hi ha acord serà in extremis i amb importants cessions. De moment, Sánchez haurà d’asseure’s de nou amb Iglesias i seguirà pagant tenir una manta massa curta al Congrés: si es tapa el cap i guanya Podem es destaparà els peus i perdrà Ciutadans.