El desarmament, entre el PP feble i la societat civil

PeriodistaEl missatge del PP sobre el desarmament d’ETA no s’aparta del seu llibre d’estil davant dels grans temes: no es mou d’on no s’ha mogut mai. El missatge governamental, tant del portaveu com del mateix Rajoy, era i és doble: desarmament i dissolució. Els queda la dissolució.

Arnaldo Otegi s’ha cansat d’alertar que, fes el que fes ETA, al PP sempre li mancaria alguna cosa més. El líder abertzale ha denunciat que el govern espanyol posa bastons a les rodes en el desarmament. L’últim parany, el 17 de desembre. Ara no hi podran fer objeccions, perquè ETA es desarmarà i la comunitat internacional no permetrà que el PP continuï dient que no ho ha fet. Toca, doncs, exigir que ETA, que ja ha deixat de ser “organització terrorista” per als uns i “organització armada” per als altres, deixi de ser organització. L’exministre basc Alfonso Alonso ja hi ha fet un afegitó: i col·labori amb la justícia.

El PP, tanmateix, arriba a aquesta foto finish amb una incòmoda minoria parlamentària al Congrés que li acaba d’ensorrar ni més ni menys que un reial decret llei. ETA es desarma amb el PP més feble, festejant el PNB per tirar endavant la legislatura. Està ben tranquil, perquè el PNB no l’inquietarà amb una rèplica de l’independentisme català. Però el PNB sí que pressiona perquè la pau es consolidi.

El lehendakari Urkullu ha fet una declaració prudent i mesurada, i ha dit sense embuts que el govern basc ha contribuït a fer que ETA fes els passos que està fent. Compta amb un notable expert en pacificació, el secretari de Pau i Convivència, Jonan Fernández, que ve d’Elkarri i està ben connectat amb els seus successors de Lokarri, que va tenir un paper en l’aparell de mediació i diplomàcia cap al final de la violència.

Però encara hi ha alguna cosa més: un bon feeling entre Urkullu i Otegi, que són cogeneracionals i que parlen de pau des que un i altre van pactar la llei de l’esport que regulava les seleccions basques, primera iniciativa de la majoria parlamentària nacionalista que el 1998 va fer possible l’alto el foc de Lizarra-Garazi. Otegi i Urkullu tenen una altra característica que els uneix personalment: tots dos són exfutbolistes juvenils i grans aficionats. En la metodologia de la resolució de conflictes, va més enllà de l’anècdota que persones amb posicions antagòniques tinguin algun punt de distensió que els fa coincidir.

Aquest PNB està interessat a consolidar la pau, i això vol dir actualment que els 350 presos s’acostin als seus familiars i, gradualment, sense forçar la legislació penitenciària i tenint sempre presents les víctimes, anar-los incorporant a la societat. Enfront d’un PP dèbil, aquest PNB fort i necessari pot ajudar en això, que són fets, deixant que si la dreta espanyola vol salvar el seu relat continuï invocant que sempre els quedarà la dissolució. Que podria ser a París, per arrodonir un final filmable.

Les especulacions basades en bones fonts apunten que el desarmament serà de GPS i tecnològic. Però en el registre fílmic no és descartable que probablement hi hagi una performance, una escenificació. Perquè darrere dels 58 anys d’ETA també hi ha una èpica, i hem vist que han fet excel·lents dramatúrgies com la Conferència de Pau d’Aiete, preàmbul del cessament definitiu de l’activitat armada, l’octubre del 2011. Amb aquestes epifanies responen amb el poderós codi de la imatge a la teoria de la derrota que el PP i el PSOE proclamen.

La influència catalana

Hi ha un altre element a incorporar a la notícia d’ahir, que és el protagonisme de la societat civil en el desarmament, en aquest cas, de grups d’Iparralde i francesos. És un actiu d’influència catalana, d’emmirallar-se en com la societat civil ben articulada pot assolir un gran protagonisme polític des de l’activisme pacífic, quan per naps o per cols -excessos de prudència i dels tribunals- la política s’encongeix.

Otegi ja seguia el procés català des de la presó, i això l’ha convertit en un expert en aquest any de llibertat. Ha vingut dues vegades de manera pública, ha parlat amb els principals actors, i l’esquerra abertzale està molt ben connectada, afectivament fins i tot, amb ERC al Congrés i amb la CUP al Parlament.