Quan el coratge va vèncer la por

BarcelonaÉs a primera fila. Veu com es van aproximant. Porten porres, escuts i cascos. Ella no. Però no pensa moure’s. Quan són a pocs metres, sospira i aixeca els braços. Mira a l’esquerra, torna a fixar la mirada davant seu. Els té a tocar. Es mossega el llavi. La seva cara reflecteix la por, però també la fermesa de la dignitat. A menys d’un metre aixequen la porra, ella s’encongeix i rep el primer cop. És la descripció d’un dels vídeos que des del diumenge 1 d’octubre circulen per les xarxes socials i que millor reflecteix la por que va sentir molta gent aquest 1-O que passarà a la història.

“Aquesta noia segur que va pensar: «Què em pot passar? Un cop al cap. L’assumeixo? Sí. Endavant»”. Eva Llatser, psicòloga i coach, explica que tenir por és bo: “La por és necessària i imprescindible per preservar la vida”. Per a Llatser, si malgrat la por que molta gent va passar diumenge passat ningú va marxar del seu col·legi electoral és perquè tenien “coratge”. “És un mecanisme per afrontar la por que sorgeix fruit d’una valoració de pros i contres dels perills que es fa inconscientment”, afirma la psicòloga. En un costat hi havia la possibilitat de rebre un cop fort però no que et matessin, i a l’altre costat de la balança, evitar que s’emportessin les urnes, guanyar fermesa, el dret a decidir, i fer sentir la seva veu a l’estat espanyol. També ho apunta la psicoterapeuta Margarita Torra. “El càntic «No tinc por» no era veritat, però servia per dir que la por no ens aturaria”, explica. Segons diu, hi ha una “por patològica que paralitza” i una altra que “alerta dels perills”.

La por no va frenar Aleix Olivé, que va ser a l’Escola Ramon Llull de Barcelona, una de les més castigades per la brutalitat policial. Ell va rebre cinc cops de porra i va acabar amb l’escàpula fissurada. “Qui es va quedar allà ho va fer per algun motiu, a mi no m’agrada fugir de les injustícies”, afirma Olivé, que després de passar per l’hospital va anar a votar a un altre col·legi. “Hi vaig anar amb por, però m’hi vaig quedar fins a les vuit del vespre”. La psicòloga Eva Llatser apunta que “els guanys superaven els perills o el que hi podia perdre, i les conseqüències eren assumibles”.

De por, en va sentir molta gent, diumenge, tant els que van patir les càrregues com els que vivien amb angoixa per si la Policia Nacional o la Guàrdia Civil apareixien al col·legi que estaven defensant. Santi Vigas era a l’Escola Giroi de la Garriga (Vallès Oriental), i a més era el responsable de tots els punts de votació del seu municipi. “Quan al matí ens van començar a arribar els vídeos de les càrregues policials vaig tenir por, em sentia responsable de la seguretat de tota aquella gent”, explica. Davant dels rumors que arribaven furgonetes plenes de policies al poble, Vigas admet que alguna persona va patir un atac de nervis i n’hi va haver d’altres que van tenir la temptació d’anar-se’n, però no ho van fer. “Vam tenir coratge perquè no sabíem realment què era un cop de porra, i molts van pensar «el meu vot el defenso com sigui»”.

Emocions “tòxiques” i positives

Una setmana després dels fets, és normal sentir una barreja estranya d’emocions. Ho apunta Francesc Torralba, filòsof i teòleg, que també avisa que aquest “riu d’emocions heterogènies i diverses” pot afectar les vides personals, professionals i fins i tot sexuals de cadascú. Segons diu, les emocions “tòxiques”, com la ràbia, la indignació, la pena o la ira, “xoquen” amb sentiments positius, com la il·lusió, l’entusiasme o l’eufòria dels que pensen que el seu ideal polític pot ser realitat. I davant d’aquest torrent emocional, què hem de fer? El més important, diu, és “pacificar els entorns” personals per evitar que les passions tòxiques es manifestin amb violència. “Canalitzar el ressentiment i la indignació de manera no violenta és molt difícil”, admet. La psicoterapeuta Margarita Torra també alerta d’aquest perill i, per evitar-ho, aconsella “reagrupar-se” i parlar amb amics i familiars. “Posar paraules a les emocions és el primer pas per poder-les curar”, assegura, i també apunta a la importància de fer “demostracions afectuoses”, com abraçades.

Hi ha qui considera que la fractura emocional després de l’1-O és irreversible. Torralba afirma que després d’una traïció o una humiliació “és molt difícil produir processos de reconciliació i de perdó, però no és impossible”. El que cal, diu, és “temps i penediment”, i per això resulta fonamental el perdó. Només el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha demanat disculpes per les càrregues, tot i que en va responsabilitzar el Govern.

Això és precisament el que fa més mal a David Pujol, que va venir des de Mallorca per donar suport al referèndum i que va rebre l’impacte d’una pilota de goma al carrer Sardenya. “Sento molta ràbia i impotència quan sento les declaracions del govern espanyol negant que hi ha ferits”, diu. Tot i això, Pujol s’aferra a les emocions positives d’aquell dia. “El meu patiment haurà servit si el Procés tira endavant”, diu, i explica que els cops i les càrregues policials no amaguen com va viure l’arribada de les urnes i veure la gent gran votar. “Tot el que és positiu és espectacularment més preciós i bonic que el que va fer la policia”, assegura. El primer pas per recordar amb fortalesa el dia que el coratge va vèncer la por.