El cop de Díaz derrota Sánchez

MadridEl PSOE enterra un líder després d’una guerra de terra cremada. La dimissió de Pedro Sánchez com a secretari general, ahir, deixa un partit obert en canal, divorciat de bona part dels seus votants i entregat als postulats de Susana Díaz. Amb Sánchez, el PSOE deixa enrere el màxim exponent de la tossuderia en el “no és no” a Mariano Rajoy, s’allunya de les federacions que demanen a crits un partit sensible a la plurinacionalitat espanyola i abraça un futur, com a mínim, incert.

A la presidenta andalusa només li valia sortir amb el cap de Sánchez del comitè federal. I ho va aconseguir. La líder del sector crític va suar tinta per doblegar un polític coratjós, que ha sabut esquivar les ganivetades cada cop més violentes que li llançaven els barons hostils i que s’ha sabut guanyar, amb cada cop que rebia, la simpatia creixent d’un sector del socialisme al·lèrgic a qualsevol acostament a la dreta.

Sánchez va resistir ahir fins que va tenir el cap a la picota. No s’esperava cap altra cosa d’un polític que ha sigut enterrat prematurament pels seus opositors, pel vell socialisme i la seva maquinària mediàtica, en més d’una ocasió en els últims 10 mesos, des de les eleccions del 20 de desembre. A cop de trenar el calendari del partit amb el de la governabilitat espanyola, Sánchez va ser capaç de resistir els embats del susanisme, que, fart de provar-ho i no aconseguir-ho, va orquestrar aquesta setmana un cop d’estat. Va fer de “ sargento chusquero ”, com la va definir Josep Borrell, i va acabar necessitant tota l’artilleria per desbancar l’executiu legítim.

Sánchez va morir matant. Del comitè federal d’ahir el PSOE en va sortir amb una gestora, i Susana Díaz va poder respirar tranquil·la. Però la presidenta andalusa patirà molt per treure’s de sobre la imatge de conspiradora que s’ha creat. Això si mai ho aconsegueix. La líder andalusa ho tindrà difícil per ser vista com una candidata de consens, o capaç de cosir el partit per la meitat, perquè l’altra meitat l’assenyala directament com la responsable del trencament. Díaz sortia del comitè federal amb les mans tacades de sang. Sánchez, aclamat per un bon grapat de persones a les portes de Ferraz, sortia masegat i ferit.

Però seria un error tornar-lo a donar per mort sense pensar-s’ho dues vegades. El granític ex secretari general socialista prometia, en la seva primera intervenció pública després d’anunciar als seus companys la dimissió, “fidelitat” a la nova gestora. Però res li impedeix ara engegar la maquinària per presentar-se a unes primàries que, en un moment o altre, el PSOE haurà de celebrar. Al seu entorn no han dubtat mai que compten amb el suport de la militància, i l’home fort de la seva executiva, César Luena, ja l’animava ahir a fer-ho: “Si es decideix, jo el votaré”. Ahir Sánchez no va aclarir si seguirà aquest camí, ni tampoc què farà amb la seva acta de diputat al Congrés.

El PSOE obre ara un període d’interinitat, amb una gestora dirigida pel secretari general del partit a Astúries, Javier Fernández, alineat amb el sector crític. El partit fa un pas gairebé definitiu cap a l’abstenció en una investidura de Mariano Rajoy, que ahir, com durant tota la guerra, va guardar silenci. Fernández s’ha oposat sempre a la possibilitat que Sánchez liderés un govern alternatiu, tot i que no s’ha manifestat públicament a favor de l’abstenció i ha sigut refractari a entendre’s amb els sobiranistes.

La hivernació del PSOE serà llarga. Pocs al partit esperen que el nou lideratge interí de Ferraz tingui cap pressa per engegar la maquinària per triar una direcció. Caldrà curar ferides i deixar que l’aura de màrtir de l’esquerra que li han creat a Sánchez els cops susanistes desaparegui. La nova hegemonia socialista voldrà temps per construir un relat que faci oblidar la guerra.

Onze hores de caos

La d’ahir va ser una batalla final de desgast. Sánchez ja no podia refugiar-se a la seva torre d’ivori. L’enemic era dins de casa, a Ferraz. Per començar, van caldre fins a quatre hores perquè es constituís la mesa del comitè federal. I ja era l’hora de dinar i no hi havia cap acord sobre quin era l’ordre del dia, què es votaria, qui votaria i com ho farien. Caos total.

Els recessos no paraven de succeir-se i la reunió començava a ser un combat de boxa. Sánchez va perdre la paciència i va haver de trencar el seu silenci per posar pau entre uns membres de la mesa a punt de brega. Sánchez no volia mullar-se però va haver de cedir, i Díaz no va parar de fer-li gols des d’aquest moment. Començava el compte enrere. Ja que no s’aclarien sobre qui tenia dret a votar -perquè els números eren molt ajustats-, Sánchez va proposar readmetre els 17 membres de l’executiva que van dimitir en bloc dimecres i celebrar un nou comitè federal dissabte que ve. Xutava la pilota endavant i provava de guanyar temps. Però els crítics no estaven disposats a cedir ni un mil·límetre.

El president de l’Aragó, Javier Lambán, li va replicar que ja no era secretari general. Preparava el terreny per a Díaz. Després d’un nou recés, finalment es va mullar. No donava espai a l’elecció: o gestora, o gestora. L’ambient ja era de crispació total, amb el comitè federal obert en canal enmig de crits, llàgrimes (de la mateixa Díaz) i cares de desesperació. Fidel al seu estil, Sánchez va tirar pel dret i va treure les urnes per votar el congrés extraordinari. Els crítics el van tornar a boicotejar i es van negar a votar. Ho van titllar de “frau”. Van començar així l’ofensiva final: recollir firmes per a una moció de censura. La mesa no va acceptar votar-la, però Díaz ja havia aconseguit el que volia: sabia el suports amb què comptava.

Onze hores després d’haver començat el comitè federal va arribar el desenllaç. Semblava que els dos bàndols declaraven un armistici, però en el fons Sánchez firmava la derrota. Començava la votació a cara descoberta dels 239 membres que quedaven al comitè federal. 107 vots a favor. 132 en contra. El PSOE fulminava Sánchez per 25 vots i sense consultar la militància.