"Veurem coses molt fortes"

BarcelonaA les 8 del matí una figura avança solitària pel Parc de la Ciutadella. Va enfundada en un abric, una bufanda i una gorra, i porta un objecte a la mà. Es creua amb els 'runners' i amb els passejadors de gossos més matiners. Res fa pensar que en pocs segons es trobarà amb centenars de persones més que porten el mateix objecte: una vara d’alcalde. El nostre protagonista és Miquel Buch, primer edil de Premià de Mar i president de l’Associació Catalana de Municipis. Un cop davant del Parlament Buch es confon, com una molècula més, en un mar d’alcaldes i alcaldesses que s’abracen i es donen cops a l’esquena entre somriures còmplices.

"Va, fem-nos una foto de comarca", diu un d'ells abans d’assenyalar en direcció a la porta del Parlament: "Allà hi ha el de Maians". El cel és ras, només tacat per alguna esgarrapada vermella en forma de núvol esfilagarsat. Entre els alcaldes es nota per la indumentària els que vénen d’allà on fa fred de veritat i els que, fent gala d’un cert optimisme mediterrani, s’han posat les millors gales prescindint de la temperatura. Juanjo Puigcorbé comenta el temps mentre Gabriel Rufián s’adapta al seu nou rol de 'superstar' de l’independentisme. Per aquí i per allà els periodistes radiofònics espigolen cares conegudes com Neus Munté o Jordi Cuixart. El cap de premsa del president ens avisa que Puigdemont s’acosta per l’altre costat. Corredisses.

Puigdemont, Mas, Junqueras, Romeva, Rull i algun altre conseller improvisen una tertúlia mentre els fotògrafs fan la feina. En l’ambient es nota una certa electricitat. És un dia important. Els rostres volen somriure però estan rígids, denoten un cert nerviosisme, sobretot el de Forcadell, que se sap objecte de totes les mirades. La manifestació de les vares avança pel passeig dels Til·lers. El primer objectiu del sobiranisme, la mobilització institucional i la imatge d’unitat, s’ha assolit amb escreix.

L'heroïna del poble

Al passeig Lluís Companys espera el poble, que aplaudeix amb ganes la seva heroïna. Entre la gent, Forcadell se sent més còmoda i, a poc a poc, es va relaxant. En un balcó del recorregut hi penja una bandera espanyola a mode de recordatori que aquest no és un país d’unanimismes. Una mica més amunt una senyora amb batí treu l’estelada i rep aplaudiments. Entre el públic abunda la gent gran. "Els que tenen la sort de tenir feina no poden venir", recorda algú. La manifestació viu un 'in crescendo' amb els crits d’independència. Quan acaben, un avi deixa anar sorneguer: "Veus, ja som independents!"

La presidenta del Parlament arriba a l’escala dels TSJC i puja els graons. De sobte es gira i llança petons a l’aire, i saluda la gent que s'hi ha congregat per donar-li suport. És el moment culminant. La Forcadell en què tots els presents es reconeixen. La dona valenta que marca el pas als polítics i pot fer trontollar els estaments de l’estat espanyol. La mateixa que ara enfila cap a dins per respondre a les preguntes del jutge.

Aquest moment màgic dura uns breus segons. El procés sobiranista té una gran capacitat per combinar moments de gran càrrega emotiva i èpica amb altres de més mundans perquè a continuació es produeix una estampida per anar a buscar un cafè ben calentet. A l’Hamburgueseria Torres, a tocar del passeig però ja dins del barri de la Ribera, no saben el que els ve a sobre. En pocs minuts una munió d’estelades inunda el local i ocupa totes les taules.

Tres amics

En una seuen tres homes, amics de fa temps i companys de procés. Són Jesús del Río Mateu, viticultor del Priorat, i Cisco Vernet i Josep Vidal, pagesos de Móra la Nova. "Ens hem aixecat a les 5 del matí per poder ser amb la presidenta", diu en Cisco. "I ahir vam ser a Xerta", rebla Josep. Qui porta la veu cantant del grup, però, és Jesús, que fonamenta el seu esperit positiu en la seva experiència com a exportador. "Els alemanys ja demanen vins catalans i no espanyols", explica. La seva recepta és clara: "Volem fer una cosa molt ben feta i ara ens hem de fixar en un sol objectiu, que és aconseguir la independència. Després ja farem tota la resta". Els seus companys assenteixen. En Cisco agraeix el discurs ferm i ben articulat del seu amic, amb sentències que sonen inapel·lables. "Dóna gust sentir algú amb tant d’optimisme, perquè mira que jo algun dia..."

Arriba l’hora d’aixecar-se per acompanyar Forcadell en el seu retorn al Parlament. En Jesús del Rio em promet que em vindrà a veure un dia al diari i jo que visitaré el seu Mas de l’Abundància, al Masroig. "Només queden nou mesos", em diu, "i veurem coses molt fortes, però ens en sortirem". I els seus ulls brillen amb el color de la determinació i l’esperança.