La qüestió de confiança, una arma política poc utilitzada en la democràcia espanyola
Només l'han fet servir Adolfo Suárez el 1980, Felipe González el 1990 i tres presidents autonòmics abans de Puigdemont avui
Barcelona“Les qüestions de confiança es fan servir més en democràcies parlamentàries, en què la disciplina de vot del partit no és gaire ferma. On aquesta disciplina és forta, com a Espanya, se’n fan poques”. Ho explica Albert Falcó-Gimeno, professor de ciència política a la UB, expert en política comparada. A Espanya només dos presidents del govern central han demanat la confiança del Congrés de Diputats -Adolfo Suárez el 1980 i Felipe González el 1990-, i només tres presidents autonòmics abans de Carles Puigdemont.
Aquesta eina parlamentària, que convoca el president -en la moció de censura és l’oposició qui la proposa-, serveix per reforçar la confiança del Parlament de torn en el líder del govern. Això només passa en les democràcies on el president surt escollit de manera indirecta per la votació dels diputats. Per exemple, a França, on existeix la qüestió de confiança a la Constitució, només la pot convocar el primer ministre, però no el president, que no deu el seu càrrec a l’Assemblea francesa. Als Estats Units no existeix aquesta figura, ja que el president és el cap de govern i de l’estat alhora, i el Congrés i el Senat ja funcionen com a contrapès a la presidència.
Vinculada a una llei
“En molts països s’utilitza el mecanisme de la qüestió de confiança tot i que no estigui reglamentat, i per acceptar-la només cal que el president ho faci explícit”, explica Falcó-Gimeno, que diu que normalment es fa vinculant-la a l’aprovació d’una llei. Per exemple, el 1993 el britànic John Major (1990-1997), després de tenir problemes per aprovar el Tractat de Maastricht per les esmenes dels diputats -fins i tot del seu propi partit conservador-, va plantejar que si no s’aprovava ell dimitiria i convocaria eleccions. El mateix va fer l’ex primer ministre italià Lamberto Dini (1995-1996) quan no podia tirar endavant la seva llei de pressupostos. A Espanya la qüestió de confiança està regulada per la Constitució del 1978 i prohibeix explícitament vincular-la a un projecte de llei, com havia passat en el passat amb el president liberal Juan Álvarez Mendizábal (1835-1836) amb la seva famosa llei de desamortització.
Des del 1978, el president que vulgui plantejar una qüestió de confiança al Congrés ho pot fer per referendar un canvi substancial del seu programa de govern, o senzillament emparant-se en una qüestió de política general. A Catalunya, la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern marca uns condicionants similars: “El president pot plantejar al Parlament una qüestió de confiança sobre el seu programa, sobre una declaració de política general o sobre una decisió de transcendència excepcional”.
“Sovint les qüestions de confiança es demanen perquè el president necessita reforçar-se mediàticament”, recorda Falcó-Gimeno. Així, el 16 de setembre de 1980 Adolfo Suárez la va demanar per posar en marxa un programa d’austeritat econòmica i l’Espanya de les autonomies, però en realitat necessitava un impacte mediàtic que el reforcés després de la moció de censura que pocs mesos abans li havia plantejat el PSOE.
El 'truc' de Helmut Kohl
Les qüestions de confiança també es poden pervertir, com va fer l’alemany Helmut Kohl el 1982. Kohl havia fet caure el govern de Helmut Schmidt amb una moció de censura, però amb un resultat molt ajustat. Per refermar la seva nova majoria volia passar per les urnes, però la Constitució alemanya no permet al president avançar eleccions quan vulgui, per això va fer servir el 'truc' de la qüestió de confiança. En va convocar una, va demanar als seus propis diputats que votessin en contra seva, i així Kohl es va veure 'obligat' a dimitir i va aconseguir l’avançament electoral desitjat. La democràcia i les seves lleis també té aquestes coses.
