Simona Levi: “O ens independitzem o acceptem la prepotència de Madrid i callem”

BarcelonaSimona Levi (Torí, 1966) és artista i activista dels moviments socials. Viu a Barcelona des del 1990 i és una veu autoritzada en la lluita contra la corrupció. És fundadora del Partit X i membre del col·lectiu 15MpaRato, que ha sigut clau per a la recent condemna per les targetes black. És també una gran defensora de la lliure circulació del coneixement a través de la xarxa. És de tradició llibertària i, segons revela per primer cop en aquesta entrevista, també és independentista.

Ha participat en la comissió de les mesures per la lluita contra la corrupció del Parlament. ¿S’estan corregint totes aquestes mancances?

Hi ha molta gent amb molt bona voluntat. Però crec que estem utilitzant una metodologia inadequada. Tot ja existeix. No cal començar de zero. Cal aprofitar el que ja ha fet la societat civil i transformar-ho en legislació. I després la societat civil hauria de poder-ho esmenar.

¿Els judicis serviran per empresonar els qui han robat, o també per establir un tallafoc que eviti que es tornin a repetir aquests casos de corrupció?

Primer hem de veure si entren a la presó. És fonamental que hi hagi una presència forta de la societat civil, com en el cas Palau, en el qual hi ha la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. El 80% dels casos de corrupció surten a la llum per l’acció dels ciutadans. Però a més de posar-los a la presó, cal desmuntar l’estructura actual de partits. Els partits han d’executar la feina que està fent la societat civil. És el que proposem des del Partit X.

¿Però sense partits com es gestiona la societat?

Ara els partits estan substituint la societat civil. Algunes d’aquestes opcions realment escolten la societat civil. El Parlament i l’Ajuntament de Barcelona viuen un moment molt obert i molt dolç, ja que una part dels representants vol escoltar la societat civil.

¿El procés independentista forma part d’aquest moment?

El capgirament que hi ha hagut de la situació de Convergència té molt a veure amb això. La ciutadania ha arrossegat els partits més reticents.

A vostè també?

Sí. M’hi he apropat una mica tard, perquè a mi les fronteres no m’han agradat mai, però les dècades que porto vivint aquí em demostren que suportar el centralisme de Madrid ens impedeix desenvolupar les aspiracions que tenim. Hi ha moltes propostes de la societat civil que Madrid frena. Municipis que proposen coses amb els seus habitants i que després queden parades per la llei Montoro. Soc independentista perquè veig que la feina que s’està fent des d’aquí és molt bona i que amb Madrid no podem tirar endavant. La frontera, a Catalunya, seria un mal menor.

Quines polítiques queden ara frenades i en un país independent podrien prosperar?

Faig molt lobisme ciutadà en temes de corrupció i de legislació d’internet i també parlo amb molts diputats del Parlament Europeu. I veig que quan parlo amb l’Ajuntament, independentment del color, o amb el Parlament català i l’europeu, els esforços valen la pena. Alguna cosa es belluga. Però quan vas a Madrid... La mateixa estructura del Congrés és d’un altre temps. Anacrònica. No he aconseguit mai uns resultats tangibles.

¿Hi pot haver un govern a Madrid que canviï aquesta manera de fer?

La meva militància sempre ha sigut a nivell estatal. Però en els últims anys és massa evident que no hi ha diàleg possible. Fins i tot per a una persona tan tossuda com jo. No hi ha més opcions que continuar com estem i acceptar la prepotència de Madrid i callar o la independència...

Li ha costat fer aquest pas?

No, amb el que està passant a Catalunya hi ha espai per a moltes sensibilitats. Jo soc aquí perquè sempre m’he sentit acollida. El que sempre m’ha agradat de Catalunya, a diferència d’altres llocs de l’Estat, és que fins i tot quan hi ha diferents opinions entre les parts, hi ha molta tolerància, gràcies a la tradició llibertària.

¿El que vol fer Catalunya és una petita revolució?

Jo parlo de keynesianisme de la democràcia. Crec que cal fer del desenvolupament de la democràcia el punt central del creixement econòmic. Però, des del respecte a la feina que s’està fent, crec que no podem fer primer el referèndum i després parlar de la República. Hem de parlar de com serà la vida futura. Hi ha una part que no està convençuda i no els donem prou informació per decidir. Preferiran quedar-se com estan.

Parla de definir quin estat volem?

A Xnet fa molts anys que parlem de participació. El que es proposa ara és començar de zero, però la creació d’una democràcia i de la legislació d’un estat s’ha de fer esmenant el que tenim, no començant de zero.

Esmenant la Constitució actual?

Jo començaria esmenant la Constitució espanyola, les propostes de remodelació que hi ha i l’Estatut. I que el Govern en aquests cinc mesos doni recursos per demanar propostes de textos i de persones expertes que puguin elaborar un únic text. Cal explicar com serà la nova Constitució, els sous, l’IVA, com es pagaran els impostos... En cinc mesos no acabarem, però sí que podem despertar l’interès de gent que no se sent cridada per la República Catalana però que sí que està interessada a participar en el disseny del futur.

Això pot dividir l’independentisme?

Aquesta és la raó per la qual no es fa. Però jo crec que tenim les mateixes opcions de perdre el referèndum dividint els independentistes que si no involucrem el 20% de gent que encara no s’ha decidit. És una mica irresponsable no fer-ho. La caverna espanyolista vol que seguim debatent referèndum sí o no. La narrativa ha de ser que el referèndum ja no es discuteix. Hem de parlar de contingut.

Passar la pantalla del referèndum i parlar de l’estat que es vol fer...

Sí. I dir que el referèndum es farà, però que estem treballant per una democràcia més funcional... Això pot interessar fins i tot a Castella. Si dissenyem una vida futura desitjable, l’hostilitat cap al procés minvarà.