Santi Vila: “No seria admissible deixar-nos guanyar per la por”

BarcelonaSanti Vila és un heterodox dins del PDECat. Defensa més un moviment que un partit i cita Macron. Un independentista instrumental decidit a arribar on calgui per convocar el referèndum.

Dilluns es va llevar com a conseller de Cultura i se’n va anar a dormir com a conseller d’Empresa i Coneixement.

Sí, van ser unes circumstàncies doloroses per a tots. En primer lloc, n’estic segur, per al president. També per al conseller Baiget, que és un patriota de pedra picada i ha sigut un excel·lent conseller. I doloroses finalment per a mi, perquè vaig haver de combinar una absoluta predisposició a estar sempre al servei del president amb el fet d’haver d’interrompre la meva activitat a Cultura.

Com li va comunicar el president el seu nomenament?

El president, al migdia, em va advertir que veia que aquesta era una crisi forta i que estava tenint moltes trucades i pressions que li feien notar la gravetat del que estava passant. Per tant, no podia descartar que hagués de precipitar la decisió. A partir d’aquí el president es va reunir amb el conseller Baiget i amb les persones que va considerar, i va prendre la decisió al vespre.

A quin tipus de pressions es refereix? Externes a l’executiu?

Vull dir que segur que devia rebre opinions de gent d’ordre molt divers. No sé si de l’espai governamental o no. El president no m’ho ha comentat. I si ho hagués fet, tampoc ho podria compartir.

¿Vostè creu que les declaracions de Baiget van ser deliberades, un error, un relaxament? ¿Van ser dir amb gran sinceritat el que pensa?

Desconec com es van produir les declaracions. Sí que les vaig llegir, i sí que, de grat o per força, entraven en contradicció amb el plantejament que s’està fent al Govern. El que sí que sé és que el conseller Baiget va arribar al final del dia dolgut i trist. Que a vegades hi pugui haver manifestacions més o menys dissortades ja forma part del moment tan convuls que vivim. No és fàcil encertar-la en el to i el contingut precís sempre.

Som en un moment difícil per expressar matisos?

És un moment molt abrandat, molt passional. I quan això passa, el matís i la complexitat pateixen. En relació amb el Procés, estaria molt bé, i ens hi hem de conjurar, que el matís no quedés arraconat. I que, en conseqüència, tots, des de l’àmbit acadèmic, polític, de la societat civil, puguem, sense haver de veure qüestionat el nostre patriotisme, fer les aportacions oportunes.

El cas Baiget es podria interpretar com l’inici de l’enfonsament o com una vacuna per evitar esquerdes. Com ho interpreta, vostè?

Jo no seria tan maximalista. Crec que és un fet dissortat. Un fet lamentable. En aquest sentit, sempre dic el mateix: és legítim tenir por. El que és èticament i políticament reprovable és deixar-se guanyar per la por. L’amenaça que, per demanar que els ciutadans puguin votar, serem considerats delinqüents inevitablement genera malestars, tensions, por. Però, insisteixo, ara no seria admissible deixar-nos guanyar per la por.

Per tant, dona la crisi per tancada?

Absolutament. I dissortadament, no em cansaré de dir-ho: va ser un fet molt puntual que vull pensar que no tindrà més rèpliques.

“Vull pensar”?

Finalment hi ha un component personal. I s’ha de ser molt respectuós amb tothom. És molt diferent sortir en una manifestació de diumenge i reivindicar això i allò altre que encarnar la presa de decisions. Quan encarnes la presa de decisions és legítim que algú digui que fins aquí ha arribat, o que aquesta ratlla no la traspassarà. Perquè té mainada o fa altres consideracions. En la meva opinió, el Govern està absolutament cohesionat i, insisteixo, malgrat que pugui tenir lògicament moments de reflexió més particular, tots estem decidits i compromesos a arribar fins al final.

Vostè és al costat del president, però té fama d’heterodox.

És que és compatible i crec que és la nostra obligació. Sempre dic que aquest no és un procés que guanyaran només els ortodoxos, els independentistes de pota negra, que ja ho eren quan tenien 14 anys. Sabem que si només fossin aquests aquest procés quedaria curtíssim. I mai de la vida seria majoritari.

L’altre dia vostè es va arribar a comparar amb Erasme de Rotterdam...

Erasme té una màxima que m’agrada molt: “Sempre crític però fidel”.

M’ha dit que la crisi al Govern està tancada, però, ¿i dins del PDECat? ¿Es pot malinterpretar que hagi ocupat el lloc del conseller Baiget?

Vull pensar que no. La responsabilitat dels membres del Govern és estar al servei del president. Per això hi som. Els partits no hi poden intervenir. Hi ha tota una època que s’acaba: la partitocràcia, en què els partits podien allargar la seva ombra i incidir sobre els governs, les llistes electorals... Tot això els ciutadans ho reproven. Mirem el que ha passat a França amb Macron.

¿Vostè se situa ideològicament en la via macronista?

Des de l’adoració, respecte i reconeixement a la feina de la Marta Pascal i el David Bonvehí, sempre els dic el mateix. L’antiga Convergència, el PDECat, és absolutament necessari, però no suficient per fer grans coses. Si volem aspirar a grans victòries electorals haurem de ser capaços de ser un partit molt obert, molt permeable, poc dogmàtic, molt capil·lar, on convergeixin la millor tradició del que havia sigut l’antic partit i maneres de pensar i persones molt diferents.

Tornem a l’1-O. ¿Firmarà la compra d’urnes de manera col·legiada?

Quan el president ens ordeni que ho fem, ho farem. Sempre l’hi dic: “M’has de dedicar només 30 segons per explicar-me el que farem. Pensa-t’ho bé, procura encertar-la, això sí”.

Una de les queixes que expressava Baiget és que hi ha decisions que s’estan prenent fora del Govern. Vostè es considera ben informat?

Un procés tan complex requereix necessàriament discreció. Jo hi ha molts aspectes que desconec. I crec que és bo que sigui així. No podem oblidar que no és un procés que lideri només el Govern. Aquest procés ha tingut com a màxim protagonista la societat civil. Per tant, que el president trobi la manera de conjuminar la visió governamental amb la de les persones i entitats motores del Procés crec que és lògic.

Vostè està disposat a anar a la presó, a respondre amb el seu patrimoni pel referèndum?

La pregunta és una altra. ¿La dignitat es pot negociar? ¿Es pot transaccionar? Que els catalans, abans que catalans o espanyols, som demòcrates és un fet innegociable. I jo, polític, per molt que m’amenacin, què he de fer si em posen contra la paret i em diuen que he de renunciar a ser qui soc? I els demòcrates que hi ha a la resta de l’Estat, que són molts, ¿contemplaran estoicament l’immobilisme del president Rajoy? ¿Preferiran que hi hagi aquest conflicte tan greu, sagnant, que ens porti finalment a uns polítics a ser inhabilitats? ¿A rebre fins i tot penes de presó? Sembla que hi hagi uns dimonis que s’apoderen de Madrid, per fer servir versos de Gil de Biedma, i porten de nou la història dels seus ciutadans a la fatalitat i la tragèdia.

Fins a quin punt creu que aquests dimonis poden aparèixer?

Depèn. ¿Prevaldrà l’ànima demòcrata del PP? ¿O l’ànima dura, intransigent, que considera que abans que demòcrates són espanyols? ¿I al PSOE? No ho sabem. De portes endins, ¿prevaldran els sectors més abrandats? ¿O prevaldrem els sectors que hem dit que garantim seguretat jurídica i estabilitat? Aquest conflicte no ha de traspassar a la societat. Les pròximes setmanes seran determinants i hi haurà un pols de tensions de tots els espais polítics. En realitat, el xoc s’evita amb una trucada de Rajoy dient que es permet el referèndum i que ara pactem en quines condicions.

¿Es mantenen línies obertes de diàleg amb el govern del PP?

A mi no em consta. Més enllà de les negociacions i converses ordinàries que tenim sectorialment.

¿Preveu que es pugui revertir l’autogovern català?

Seria un disbarat. Crec que Espanya no es pot permetre una solució traumàtica del conflicte català. No és una opció. Els catalans i les seves institucions, disposats a garantir i preservar el dret a decidir, en un moment o altre trobarem les complicitats inevitables que sorgiran dels espais demòcrates.

¿Encara confia en l’aparició d’aquests espais demòcrates?

Fixi’s quina és l’alternativa: que tots ens hàgim d’anar a comprar un casc per afrontar la col·lisió. I en un conflicte tothom hi perd. Espanya és un país molt avançat. ¿La societat espanyola permetrà que els seus mals polítics tornin a comprometre el seu progrés? ¿Ho permetran quan se’ls convoqui a les eleccions? I aquí no estem a punt de proclamar la independència o a punt de violentar no sé quin ordenament. Estem a punt de jugar-nos-la perquè els ciutadans puguin votar.

Anem al seu nou càrrec. S’ha marcat algun objectiu a la conselleria d’Empresa i Coneixement?

Som al moment final de legislatura, molt ben orientada pel conseller Baiget. Per tant, m’aproximo a la conselleria plenament conscient que som en aquest moment agònic i que, per tant, no s’ha de fer cap reestructuració ni reorientació del punt de vista discursiu ni estratègic. Tenim una fortuna, i és que la recessió econòmica ha passat. La recuperació, a poc a poc, es fa visible a tot arreu. Vinc absolutament decidit, com feia el conseller Baiget, a combatre la turismofòbia. Tan cert com que hi ha hagut unes determinades expressions del turisme que han afectat la vida dels nostres veïns, i les hem de corregir. Tenim una interpel·lació directa per la liberalització en el món del comerç i els serveis. És una oportunitat, si ho fem bé. Som en el tram final de legislatura, però posaria tres àmbits prioritaris: comerç, indústria i turisme.

Parlar de la liberalització amb la CUP com a soci sembla absurd.

La CUP és un agent més, tampoc són el dimoni, però a la meva agenda de cerca de complicitats es pot imaginar que no seran els primers amb qui aniré a conversar.