Rita Barberá, a càmera lenta
Dilluns a El programa de Ana Rosa, de Telecinco, estaven pendents de la sortida de Rita Barberá del Suprem després de declarar. Quan per fi va arribar el moment, ens van emetre l’escena a càmera lenta, com quan en un partit ens repeteixen una jugada espectacular de Messi. La imatge d’aquella dona avançant entre la multitud de fotògrafs i incondicionals en versió alentida li donava una èpica inquietant. “Parece cansada”, lamentava Ana Rosa. Els tertulians pràcticament la compadien. El dramatisme visual convertia aquella sortida en una epopeia, era gairebé un acte heroic. El món al revés.
Menys de vint-i-quatre hores després, a TV3 es produïa un fet insòlit. A Els matins, Lídia Heredia comunicava en directe a Enric Millo, nou delegat del govern espanyol a Catalunya, el traspàs de la senadora. Heredia ho va fer amb tacte, evitant pronunciar la paraula mort: “Rita Barberá ha perdut la vida”. Millo, fulminat per la notícia, es treia les ulleres com Walter Cronkite el dia que va comunicar la mort de Kennedy. Es tapava la boca amb la mà i després es premia fort el lacrimal amb l’índex i el polze. “No em sento en condicions de continuar l’entrevista”, va dir. Potser no sabia quina era la consigna del partit sobre com havia de reaccionar.
A Espejo público, d’Antena 3, seguien de prop les reaccions de Rajoy al Congrés, buscant el rictus que suggerís dolor per la pèrdua d’una amiga. I després, pluja de declaracions de membres del PP que, més enllà de lamentar la mort, oferien un missatge únic: la injustícia pública que s’havia comès amb Barberá i el maltractament que havia rebut, sobretot, dels mitjans de comunicació. Alberto Fabra, Celia Villalobos, García-Margallo, Borja Sémper. Fins i tot Iñaki Zaragüeta, director de La Razón a València, carregava contra els periodistes. La consideraven víctima d’un linxament que, implícitament, havia acabat amb la seva vida, abatuda per difamacions i calúmnies.
Les imatges a càmera lenta de Rita Barberá el dia abans a Telecinco semblaven ara premonitòries. I a totes les cadenes espanyoles, com un mantra cínic, el PP apel·lant a la nostra mala consciència. El món al revés.
