Reconstruint Pasqual Maragall: inconformista heterodox i imprevisible

BarcelonaEra l’any 2004. Pasqual Maragall tenia previst acudir als estudis de COMRàdio perquè Joan Barril li fes una entrevista al programa La República. Els periodistes que hi treballàvem ens vam quedar astorats quan, abans de l’hora convinguda, Maragall va treure el cap per la porta de la redacció. L’estupefacció encara va anar a més quan el ja president de la Generalitat va veure enganxada a la paret una Gillete que havia fet servir un any abans per afaitar-se al lavabo de la ràdio. Com aquell qui res, la va desenganxar i va dir: “Avui tampoc m’he afaitat”. Així era el Maragall polític, algú que no atén a horaris ni a normes establertes, que se salta totes les barreres, que trenca amb els protocols.

L’anàlisi del corpus maragallià, la recerca acadèmica sobre l’empremta de l’alcalde olímpic, tot just s’ha iniciat, però ja compta amb una obra de referència: Pasqual Maragall. Pensament i acció (La Magrana), una obra impulsada per la Fundació Catalunya Europa, que s’encarrega de vetllar pel seu llegat, i redactada per especialistes i persones que hi van treballar colze a colze.

Tot i així, el volum no és una biografia ni molt menys una hagiografia, sinó un intent seriós d’aproximar-se a un personatge complex i calidoscòpic a través, bàsicament, dels seus propis textos, que traspuen el seu caràcter inconformista, eclèctic i imprevisible, més propi d’un visionari que d’un polític convencional. Maragall escrivia com pensava: anava al gra, a l’essència de les coses.

Un dels autors del volum, l’historiador i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona Joan Fuster Sobrepere, el defineix “no com un pensador sinó com un polític pragmàtic, obsessionat a fer coses i que alhora es concedia a si mateix una gran llibertat intel·lectual”. Això el converteix en un personatge inclassificable, que practicava una mena de “social-liberalisme heterodox” fruit del seu pas pels Estats Units. “Tenia una extraordinària capacitat per anticipar. Va avançar-se en moltes qüestions, com ara que la dialèctica entre camp i ciutat seria cabdal”.

Com l’Avi Macià

L’historiador encara destaca dues característiques més: la seva capacitat de fer equips (“funcionava per agregació en funció del seu interès, no excloïa ningú) i de fer-se estimar. “No va adquirir mai la fredor del poder, mai”, afirma Fuster Sobrepere abans de comparar-lo, per aquesta capacitat d’empatitzar amb la gent, amb l’Avi Macià.

La resta d’autors de l’estudi són el geògraf Oriol Nel·lo, que analitza la concepció de ciutat maragalliana; el doctor en ciències polítiques Quim Brugué, que estudia el seu impacte en les polítiques socials, i l’historiador i estret excol·laborador Jaume Bellmunt, que se centra en la relació Catalunya-Espanya. Tots ells coordinats i animats per Jaume Claret, professor d’història de la UOC, i amb l’aportació final de Jaume Badia, un altre maragallista pota negra que glossa el discurs d’inauguració dels Jocs del llavors alcalde per traçar-ne un perfil intel·lectual i personal.

Un dels encerts del llibre és la constant referència als textos maragallians, que ens ajuden a entendre el seu pensament. Així, Oriol Nel·lo recupera un article del 1993 en què l’alcalde afirma: “Les ciutats són el contenidor on la humanitat diposita els seus problemes. Però del govern de les ciutats neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans [...]. Aquest és probablement el principal llegat de Barcelona 92 i de tota una dècada de transformació urbana: haver contribuït a recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en el fet urbà com a element de progrés, de generació de riquesa i de benestar.”

Antagonisme amb Pujol

Com en totes les bones pel·lícules, Maragall va tenir un antagonista perfecte en Jordi Pujol, que li va boicotejar el seu projecte metropolità; un moment de glòria, els Jocs, i un moment de desencís, les eleccions del 1999. “Les esquerres no entenen per què Pujol ha guanyat el 1980, i Maragall és dels pocs que es proposen entendre-ho, i segueix amb atenció l’evolució cap a l’independentisme d’amics seus com Rubert de Ventós”, explica Bellmunt.

El seu xoc amb les estructures del PSC i el PSOE també formen part del seu ADN. “Des de l’època del FOC [Front Obrer de Catalunya], Maragall coneix bé les misèries de la vida orgànica dels partits, i les defuig sempre que pot”, afirma.

“El moment de Maragall per canviar Catalunya és el 1999”, opina Brugué recordant com li va pesar quedar-se a un grapat de vots de la presidència. Tot i així, Brugué destaca com crea conceptes i maneres de fer que després s’estendran. I per sobre de tot, el Pla de Barris i la idea que la inversió en urbanisme i educació és la fórmula del progrés.

Jaume Badia, en la seva coda, reflexiona sobre el que anomena la “treva olímpica”. Un moment de glòria que Maragall sap que serà efímer però que es disposa a defensar amb dents i ungles. Un moment que canviarà per sempre el destí de la seva estimada Barcelona.