Rajoy, desencadenat
Amb aquests resultats no hi ha qui toqui el líder del PP, ni des dels partits de l’oposició ni des de les files internes, per si algú esperava un daltabaix per obrir la caixa dels trons
Qui més qui menys s’està llepant les ferides d’unes eleccions que han ofert poques sorpreses i algun sorpasso, però no el que s’esperava Pablo Iglesias. Si hi ha algú que pot reivindicar-se després del 26-J és Mariano Rajoy, reforçat i intractable, demostrant que no se li poden organitzar sepelis abans d’hora. Cal imaginar el president d’honor del PP, José María Aznar, canviant de pressa diumenge a la nit el contingut del discurs amb què ahir va inaugurar el campus d’estiu de la FAES. Res d’exigències de congrés extraordinari obert, res de tocs d’atenció sobre la pèrdua de l’hegemonia del centredreta i molt menys sobre la renovació de lideratges. Suau i contemporitzador, felicitant el seu successor pel resultat d’una campanya en la qual no s’ha comptat amb ell. Així les gasta Rajoy.
El PP va passar la tarda de diumenge de l’estupor dels sondejos a peu d’urna a la sorpresa d’un resultat que no havien imaginat ni en els seus millors somnis. Les israelites, que van conèixer per avançat, no els quadraven, perquè tot i que dibuixaven un fort descens de Ciutadans, això no es traduïa en més suports per al PP. Aquests vots desapareixien inexplicablement. Però amb les primeres dades del recompte després del tancament dels col·legis peninsulars, tot va començar a prendre un nou caire.
Sorpresa a les files populars
El PP té localitzades un conjunt de meses electorals a Espanya, no gaire populoses, que solen clavar els resultats. Però fins i tot aquestes meses van ser incapaces de predir els 137 escons que aconseguiria finalment gràcies a un generós repartiment de restes que els va ser procliu. Amb aquests resultats no hi ha qui toqui el líder del PP, ni des dels partits de l’oposició ni des de les files internes, per si algú esperava un daltabaix per obrir la caixa dels trons. Més enllà de Rajoy hi ha el no-res. Pedro Sánchez suma menys amb C’s que el 20-D, també menys amb Podem, i ja es va veure impossible un acord a tres. A més, amb cinc diputats menys -de 90 a 85- fins i tot els barons socialistes li han advertit que ni ho intenti. Internament, Rajoy no només ha fet callar la veu d’Aznar. La recuperació de vots en feus com Madrid manté a ratlla Esperanza Aguirre i ningú sembla tenir pressa per convocar un congrés del partit, que s’ha de celebrar aquest any. Que Rajoy tornarà a optar a la presidència del PP és una obvietat. Fins i tot si articulessin un sistema de primàries, ningú dubta que el gallec seria incontestable, sense oposició, sense candidat alternatiu.
Ara bé, no és que tingui les coses fàcils ni que la seva continuïtat a la Moncloa sigui un camí de roses. La setmana que ve inicia la ronda de contactes amb Pedro Sánchez, Albert Rivera, Pablo Iglesias, Andoni Ortuzar i els canaris. En principi, en quedaran fora els independentistes. Vol un procés ràpid que no comenci ara mateix perquè ha d’acudir al Consell Europeu que tractarà sobre el Brexit, però pretén tenir govern entre finals de juliol i principis d’agost. Sense perdre més temps, sense més retards. Una altra cosa és que ho aconsegueixi tan ràpid.
