El PSOE liquida el vell bipartidisme
BarcelonaAl millor caricaturista li hauria costat dibuixar un rostre que definís tan bé l’estat d’ànim del partit socialista com el de Javier Fernández, el seu líder provisional: ulls espantats, rictus de timidesa, aire de fatiga amb el cap enfonsat entre les espatlles, aspecte taciturn. I és difícil trobar una millor icona del caràcter sadomasoquista de certa política que Antonio Hernando: sàdics són els que van encarregar al portaveu del “no és no” la defensa de l’abstenció. I masoquista ell d’humiliar-se com a símbol de la indignitat partidista. Dos retrats d’un PSOE que en plena decadència ha optat per enterrar el règim del 78 amb una ruptura regressiva.
El PSOE ha sigut el partit determinant de l’actual democràcia espanyola. La seva arribada al poder el 1982, amb una victòria esclatant que li va donar una autoritat política i moral sense precedents, va significar el final de cinc anys de turbulenta Transició i l’inici de l’estabilitat. Va ser en la primera majoria absoluta socialista que van prendre cos els usos i costums de la nova democràcia. I que es va anar configurant la realitat quotidiana del règim. El govern socialista va prioritzar l’estabilitat per sobre de qualsevol altra cosa. Calia evitar que la democràcia tornés a ser un parèntesi en la vida espanyola.
El referèndum de l’OTAN va ser el final de la innocència, la culminació de la poètica del desencanto. La pràctica socialista va definir un règim molt jerarquitzat, amb uns partits polítics forts i tancats, i amb una hegemonia del poder executiu sobre la resta de poders de l’Estat. I la dreta, de la mà de Manuel Fraga, s’hi va apuntar. Fraga va arribar a dir que el PSOE i el PP eren la vertebració d’Espanya. Dues frases molt populars d’Alfonso Guerra sintetitzen l’esperit del règim: “Montesquieu ha mort” i “Qui es mou no surt a la foto”.
Comença l’alternança al poder
A partir d’aquí es va anar desenvolupant una natural alternança: quan el crèdit d’un partit s’esgotava, l’altre prenia el relleu. Quan el felipisme va donar senyals d’esgotament, Aznar va construir sense complexos una nova hegemonia ideològica neoconservadora, que va treure la dreta de la llarga travessia del desert i va bastir els nous marcs mentals i morals de la societat espanyola. Quan la majoria absoluta d’Aznar es va fondre en la legislatura de l’arrogància i la Guerra de l’Iraq, va venir el parèntesi Zapatero, que enmig del foc creuat del ressentiment de la dreta va col·locar el país a l’avantguarda dels drets individuals, fins que es va estavellar per la gestió de la crisi. Rajoy exercint la majoria absoluta com una piconadora va acabar de provocar elgripatge del règim. Les defenses del bipartidisme es van desplomar gairebé per sorpresa, per la inesperada pressió del 15-M transformat en moviment polític, i de l’independentisme català. I quan Rajoy va començar a perdre vots a raig, el PSOE ja no estava en condicions de recuperar-los.
Inici d’una nova etapa
La importància del PSOE en la configuració de la democràcia espanyola fa que qualsevol gir seu sigui determinant. El 2016 havia de ser l’any del canvi. I ens trobem que aquell Rajoy que fa nou mesos es reclamava que sortís de l’escena perquè fos possible formar govern, segueix aquí, impàvid i impol·lut. Blanquejat pel pacte amb Ciutadans i per l’abstenció del PSOE, sembla ara de mala educació relacionar-lo amb la corrupció. El PSOE ha fet un pas històric: incapaç d’assegurar l’alternança, ha resolt el jeroglífic multipartidista, creuant la línia vermella del bipartidisme. És a dir, anant a abraçar el seu adversari. El règim entra en una altra etapa. El PSOE ho provoca amb un gest de gran potència simbòlica: el sacrifici per defenestració del seu secretari general. ¿És el reconeixement que a Espanya avui l’hegemonia ideològica és conservadora? El PSOE prefereix aixoplugar-se a la dreta que prendre el risc de mullar-se a l’aire lliure. Pròxim pas: ¿una forma discreta de gran coalició? El PSOE ha escollit l’aliança centrista enfront de les opcions assenyalades com a radicals. Un gir que posa el futur en mans de la dreta per un llarg temps. Volent defensar el bipartidisme, el PSOE se l’ha carregat definitivament.
