PP i PSOE, l’estranya parella
Politòleg De La UbLa decisió socialista de permetre la investidura de Mariano Rajoy i mantenir el PP al poder ha tensionat d’una manera gairebé inèdita l’estructura i les bases del partit socialista. I és lògic que sigui així, perquè en la contraposició d’idees sobre quina havia de ser l’actitud del PSOE davant la investidura s’hi concentraven visions estratègiques oposades sobre quin ha de ser el paper dels socialistes en el nou context polític.
El vell bipartidisme ha desaparegut, i ho ha fet fonamentalment per l’escissió de l’electorat espanyol d’esquerres, que està partit pràcticament en dues meitats. Totes les dades indiquen que la meitat més jove, urbana, precària i nacionalment diversa està alineada, ara mateix, amb Podem i les seves confluències. Els socialistes, per la seva banda, conserven la meitat més envellida, rural i més protegida en el mercat de treball i el sistema de prestacions públiques. I també la més espanyolista.
Diferències menors
Són els dos mons de l’esquerra espanyola, que no s’han pogut coordinar per bastir una alternativa de govern. Les raons són múltiples: les diferències ideològiques, la qüestió catalana, la lluita per l’hegemonia electoral i les pressions de tota mena per evitar que el centre de gravetat de la política espanyola s’escorés massa cap a l’esquerra.
El problema, tanmateix, és que més enllà de totes aquestes diferències -que són notables i transcendents- entre els electorats del PSOE i de Podem, la distància que els separa és encara significativament menor a la que separa els socialistes del PP. Els votants del PSOE han viscut en el marc mental de la confrontació amb el PP i, tret de l’excepció basca, la política espanyola s’ha articulat les últimes dècades al voltant d’aquesta competició.
Els votants socialistes es veuen a si mateixos en el centreesquerra: de mitjana, s’ubiquen en un 3,9 en una escala de 0 a 10, on 0 és l’extrema esquerra i 10 és l’extrema dreta. Quan se’ls demana on veuen Podem, responen, de mitjana, un 2,1: dos punts més a l’esquerra del que es veuen a ells mateixos. A Ciutadans el col·loquen dos punts a la seva dreta (al 6) i, per tant, diríem que els socialistes són equidistants entre les formacions d’Iglesias i d’Albert Rivera. Ara bé, la gran diferència és amb el PP, que col·loquen ben escorat cap a la dreta, en un 8,5: a prop, doncs, de l’extrema dreta.
Aquests 4,5 punts de distància, que es reflecteixen també en les valoracions dels líders, semblen un obstacle insalvable perquè les bases socialistes acceptin amb resignació els acords del seu partit amb el PP i, per tant, són garantia d’inestabilitat dins del PSOE, al Parlament espanyol i, més en general, en el sistema de partits espanyol, que, un cop superada definitivament la fase del bipartidisme imperfecte, encara ha de trobar un nou equilibri.
