El PP imposa Fernández Díaz a la presidència d'una comissió on no cal votació

MadridL’oposició està fent servir la primera setmana amb activitat parlamentària des que Mariano Rajoy té un govern en plenes funcions per aplicar una cura d’humilitat al president espanyol. Si dimarts els grups van iniciar els tràmits per tombar algunes de les parts més polèmiques de la 'llei Wert' d’Educació, aquest dimecres els grups van ser capaços de teixir una aliança que va trastocar els plans de Rajoy i va obligar-lo a degradar Jorge Fernández Díaz.

El president espanyol havia reservat a l’exminsitre la presidència d’Exteriors del Congrés. És una de les més cobejades, ja que significa l’obtenció del passaport diplomàtic i capitanejar la representació parlamentaria en els viatges a l’estranger. El veto de l’oposició va forçar Rajoy a destinar Fernández Díaz a un càrrec amb molt menys pes, la presidència de la comissió de Peticions, que es limita a tramitar les demandes dels ciutadans. La posició que finalment ocuparà l’exministre no s’escull per majoria parlamentària, sinó que per reglament pertoca al grup més votat.

Un PSOE dubitatiu va acabar finalment per forçar la jugada parlamentària que va obligar els populars a retirar la candidatura del polèmic exministre per Exteriors. Dimarts, durant la junta de portaveus, els socialistes defensaven sense fissures que no hi havia altre remei que deixar que Fernández Díaz presidís la comissió que havia proposat el PP. Argumentaven que calia respectar el pacte entre tots els grups pel qual es reparteixen el paper en els diferents òrgans parlamentaris. “Què hi farem? És el seu candidat”, expressaven amb resignació fonts del partit, que fins i tot van arribar a demanar a Podem que, si no volia complir el pacte, abandonés les presidències de comissions que li pertocaven.

Dimecres al matí tot va canviar. Segons fonts parlamentàries, els socialistes van trucar als portaveus de diversos grups per sondejar la possibilitat de presentar un candidat socialista alternatiu a Fernández Díaz. La idea, impulsada per la gestora del PSOE –que ha arrabassat gairebé tots els poders de decisió al grup parlamentari– era que el candidat socialista escollit dimitís de la presidència tan aviat com el PP presentés un recanvi de l’exministre.

Finalment, però, davant el rebombori que va generar la jugada socialista, no va caler ni tan sols votar l’altre candidat. El PP va demanar que s’ajornés uns dies l’elecció del candidat a president, i els diputats van sortir de la sala de reunions sense votar res. Hores després, però, els populars van intentar contraatacar recol·locant Fernández Díaz en una altra comissió, la del Tribunal de Comptes. Es tracta d’un òrgan mixt entre el Congrés i el Senat, i els populars consideraven que ho tenien més fàcil perquè la majoria absoluta a la cambra alta els dóna més representants. Però els socialistes es van mantenir ferms i van impossibilitar també aquest nomenament. L’oposició estava disposada a mantenir el veto fins a les últimes conseqüències, però el PP va acabar trobant el subterfugi de la comissió de Peticions, on l’oposició no pot imposar-se, per donar un càrrec a Fernández Díaz.

Canvi de discurs

El PSOE va evitar donar una explicació de fons de les causes del moviment d’última hora provocat per la pressió de Podem i els mitjans madrilenys, que els culpaven del nomenament de l’exministre reprovat. Amb el viratge, el PSOE va aconseguir unir la majoria de l’oposició, tal com va fer dimarts proposant els canvis en la llei Wert. Ahir, però, no s’hi va sumar Ciutadans, que defensava els acords parlamentaris.

Les anades i vingudes dels socialistes resumeixen els equilibris que han de fer a l’hora de marcar perfil propi al Congrés. La pressió de Podem per l’esquerra demana accions robustes, que fins i tot atempten contra una certa idea de tradició parlamentària molt instal·lada als socialistes. Abans del viratge, els de Pablo Iglesias plantejaven presentar un candidat alternatiu per deixar en evidència la falta de contundència del PSOE amb el govern del PP.

A l’altra banda, un excés de gesticulació els posa en risc d’enviar la legislatura en orris, perquè Rajoy no es cansa d’avisar que no permetrà que es tirin enrere totes les seves decisions. El president espanyol va tornar a reiterar que “un govern ha de poder governar”, i va reclamar no “destruir” les mesures que, segons ell, han possibilitat que Espanya capgiri la situació econòmica. El missatge de Rajoy continua sent el mateix: obertura al “diàleg i al consens”, per al qual ell tindrà una disposició “infinita”. Però amb línies vermelles: “Allò que funciona no s’ha de canviar”, va dir en un acte de l’Associació per Progrés de la Direcció. Es referia Rajoy sobretot a mesures econòmiques, com la reforma laboral, que segons el seu parer han fet possible que Espanya superi les previsions de creixement i de creació d’ocupació.

A mercè de les seves pròpies contradiccions, el PSOE es construeix la imatge d’oposició a batzegades. Rajoy accepta dues batalles perdudes, però vol guanyar la guerra dels pressupostos i l’economia.