Operació teranyina
SubdirectorAmb la trobada entre Rajoy i Puigdemont de l’11 de gener ja tenim l’última peça que faltava per completar el puzle de l’anomenada operació diàleg. Tot plegat només tenia un objectiu: aconseguir que el president català participés en la Conferència de Presidents del 17 de gener. L’assistència de Puigdemont resultava tan estratègica que el mateix Rajoy es va involucrar en persona per resoldre-ho en un cara a cara discret i allunyat del focus. La pregunta és: per què era tan important per a la Moncloa aquella cita autonòmica? I la torna: per què ha resultat tan determinant l’absència catalana?
El pla de Rajoy era caçar Puigdemont en la teranyina de la negociació del finançament autonòmic. Convençuts com estan encara a Madrid que el procés sobiranista es pot solucionar amb una mica de diners, van creure que amb aquell moviment deixarien l’independentisme fora de joc. La idea era atorgar a Catalunya un paper important en la negociació i, si fos possible, que s’esbatussés amb Andalusia, perquè així Rajoy s’estalviava el paper de dolent de la pel·lícula. A la Moncloa pensaven que Junqueras estaria encantat de denunciar els privilegis del sud (a l’estil Duran i Lleida) i de protagonitzar un combat de sumo amb Susana Díaz. Els catalans assumirien aquest desgast gustosos perquè al final, com havia passat sempre fins ara, podrien vendre a la seva clientela un augment considerable dels recursos, el millor sistema de finançament de la història, bla, bla, bla. Fi de la cita.
Però la mosca Puigdemont no va picar. Davant de la teranyina va decidir passar volant pel costat i asseure’s a veure què feien la resta d’insectes. Amb una indissimulada satisfacció va veure com la Conferència de Presidents es convertia en una olla de grills, amb acusacions creuades sobre dúmping fiscal entre Madrid i Andalusia, i amb Rajoy esparverat i advertint que ningú es fes grans il·lusions perquè tampoc hi havia gaires diners a la caixa.
El tret li havia sortit per la culata a Rajoy, que automàticament va canviar de guió. En les seves intervencions sobre Catalunya ja no podia amagar la seva irritació, el to agre, propi d’algú que no està acostumat a perdre en el seu terreny i amb la seva arma preferida: l’abraçada de l’os. El fracàs de l’operació teranyina l’obliga a plantejar-se per primer cop l’escenari del xoc, en el qual mai ha acabat de creure perquè considerava que el procés era una mera tàctica política. És quan es comencen a filtrar les amenaces de suspensió de l’autonomia, d’intervenció dels Mossos o d’Educació. Ara ja no vol atrapar la mosca, sinó espantar-la, afeblir-la, dividir-la.
Acte disruptiu
Des del punt de vista català, la plantada ha sigut l’acte més disruptiu i de més abast en el terreny polític des de la consulta del 9-N. L’absència de Catalunya en la negociació del sistema de finançament és el que trenca tots els esquemes a Madrid, fa creïble el procés d’independència i evidencia el fracàs del sistema autonòmic. La cadira buida de qui fins ara liderava les negociacions provoca un terrible horror vacui a Madrid. Ningú sap del cert com procedir. Ningú té el know how. Ningú sap com assumir la realitat d’un repartiment injust dels recursos, d’un sistema que ha privilegiat unes comunitats per damunt d’unes altres durant dècades.
La gran oferta espanyola no existeix. L’independentisme, que prou maldecaps té per acomplir el seu repte, no s’ha de preocupar gens per aquest flanc.
