Un Nobel d'economia per a la defensa desapassionada de la viabilitat de la independència

Barcelona"Encara que les emocions solen dominar el debat de la secessió, no avaluaré la importància dels sentiments nacionalistes en una regió o país. Jo em centraré en les conseqüències econòmiques de la ruptura d'un país." Amb aquest advertiment, comença el premi Nobel d'economia de 1992, Gary Stanley Becker, la seva defensa desapassionada i tècnica de la viabilitat de la independència en l'economia globalitzada del segle XXI.

Becker desenvolupa aquests arguments en un apunt recent al seu blog –'La ruptura de països no és cap desastre econòmic'–, que comença resumint la situació a Catalunya, on "el principal partit i alguns dels petits volen fer un referèndum per separar-se de la resta d'Espanya". Tanmateix, també recorda que aquestes tensions independentistes existeixen en molts llocs del món –esmenta Escòcia i el Quebec– i posa com a exemples d'èxit casos com el de Txèquia i Eslovàquia.

"A Txecoslovàquia, a molts el futur econòmic els semblava feble quan el país es va dividir voluntàriament, l'any 1993, en la República Txeca i la República d'Eslovàquia. Les emocions també eren fortes quan, després d'una guerra destructiva, Iugoslàvia es va haver de dividir en sis països diferents. No obstant això, aquestes nacions separades econòmicament funcionen almenys tan bé com ho feien Txecoslovàquia i Iugoslàvia unides", recorda el premi Nobel.

La clau, segons aquest expert, és que "el moviment cap a acords de lliure comerç i la globalització dels últims 60 anys ha reduït enormement els avantatges econòmics de tenir un major mercat domèstic per vendre productes i serveis". "Els països petits poden vendre els seus productes a altres països, grans i petits, gairebé tan fàcilment com els grans països poden vendre en els seus propis mercats interns", conclou.

I, a més a més, segons les reflexions de Becker, "als països més petits, els grups de pressió tendeixen a tenir menys capacitat per distorsionar les decisions polítiques a favor seu. Això és, en part, perquè els països més petits són més homogenis, cosa que fa més difícil per a un grup aprofitar-se d'un altre, ja que els grups són similars".