Mor Rita Barberá, símbol del poder d’un PP que la va desterrar

MadridRita Barberá vagava fa una setmana pel Congrés. Sola. Els excompanys de partit que fins fa poc l’alçaven a “alcaldessa d’Espanya” ara li feien el buit. Ella els buscava. Implorava l’encaixada de mans a José Manuel García Margallo -“Margui”, per a ella-. Es colava a la foto d’autoritats de l’obertura solemne de les Corts, on era convidada però poc benvinguda. Ahir al matí, a pocs metres de l’escenari públic i televisat de la seva solitud, en una habitació d’hotel i acompanyada de la seva germana, la veu greu, ronca i contundent de l’exalcaldessa de València s’apagava per sempre víctima d’un infart.

La de María Rita Barberá Nolla és una de les caigudes en desgràcia més abruptes de la política espanyola. El seu Olimp va ser l’Ajuntament de València. El va comandar durant 24 anys amb projectes grandiloqüents i polèmiques sovintejades -del cotxe al garatge públic al caloret, passant pel “Zapatero, multiplica’t per zero”- que no van evitar cinc majories absolutes. Va convertir la ciutat en “la més popular del món” i ella mateixa en el símbol d’un PP totpoderós. El seu declivi, l’“hòstia” a les eleccions del 2015. La condemna a l’ostracisme, la imputació per blanqueig de capitals. L’avern, el grup mixt al Senat i les visites al Suprem. El final, prematur, inesperat, polèmic i ple de preguntes que ara mai trobaran resposta.

L’última aparició en públic de la jefa va ser 48 hores abans de morir. Vestida del vermell alcaldessa que ella va inventar, va trepitjar per primer i últim cop la sala d’interrogatoris del Suprem. Hi va defensar, visiblement desorientada i sense la força que l’havia acompanyat pels mercats de València en les icòniques campanyes dels bons temps, la seva innocència en el cas que l’assenyalava, i que ara ha quedat arxivat.

Pocs la van creure. Tampoc al seu partit, que la va forçar a abandonar la militància al setembre. Va ser víctima de la pena de telenotícies, i va patir l’assenyalament de propis i estranys. Ahir, però, els propis van virar. On fa uns mesos hi havia crítiques per la falta de “dignitat” de la senadora que s’aferrava a l’escó -les va vessar Javier Maroto, punta de llança d’un corrent crític gairebé unànime-, ara hi havia lloances per a una “dona honrada intel·lectualment i pràcticament i honesta”, deia María Dolores de Cospedal.

Rajoy li va trucar

El Congrés es va congelar. Els diputats, compungits, dubtaven si parlar amb la premsa. Un Mariano Rajoy visiblement afectat tornava a proclamar-la “gran alcaldessa” i revelava que li va trucar fa pocs dies, abans que declarés al Suprem. En la militància conservadora el president del PP i Barberá van forjar una forta amistat, de dècades. Es va truncar per la sortida forçada del partit, culpable que qui va “entregar la vida pel PP”, segons Rajoy, morís sense el carnet al bolso. I mentre el cotxe fúnebre traslladava el cos de Barberá a l’Institut Anatòmic Forense de Madrid, que va confirmar que la mort va ser causada per un infart, alguns representants del partit que li van girar l’esquena començaven a buscar culpables de la mort en la premsa i l’oposició. Només Margallo -que va revelar que Barberá havia caigut en una profunda depressió- i José María Aznar miraven dins del partit per criticar el desterrament polític.

Un minut de silenci ordenat per la presidenta del Congrés, Ana Pastor, va provocar la polèmica. Els diputats d’Units Podem -sense Compromís- van absentar-se de la cambra. No volien participar d’un “homenatge polític” a una persona esquitxada per la corrupció, però la decisió va dibuixar una ganyota a les cares de tota la resta de grups.

Barberá marxa recuperant el favor dels seus i amb la presumpció d’innocència intacta. L’obra política encara podrà ser jutjada.