Un any del relleu a Palau: de Mas a Puigdemont

Mas: la missió d’eixamplar la base independentista

Artur Mas va passar-se les setmanes posteriors al seu pas al costat acaronant-se la ferida. Mostrant, a la mínima oportunitat, la cicatriu que duia a la butxaca de l’americana i que prenia la forma de l’acord subscrit amb la CUP pel qual ell renunciava a presidir la Generalitat a canvi que l’esquerra anticapitalista garantís l’estabilitat del nou Govern. Diverses fonts consultades per l’ARA admeten que després d’una gestió marcada per l’hiperlideratge no va ser fàcil per a Mas adaptar-se al nou rol. “Li va costar ubicar-se”, explica un membre de la cúpula del Partit Demòcrata (PDECat), que subratlla, però, que un any després d’aquell episodi clau per al futur del procés sobiranista l’expresident ja “ha acceptat molt bé” quin ha de ser el seu paper.

Mas ha anat adaptant-se amb el temps a un vestit d’expresident que en un primer moment semblava dissenyat per tenir un paper principal en l’acció exterior de la Generalitat. Malgrat que manté sovint reunions diplomàtiques al seu despatx del Palau Robert de Barcelona, les imatges de Mas a l’exterior es limiten a una conferència al mes d’abril a París (HEC). Amb els mesos, el relat de la internacionalització ha mudat fins a situar la necessitat d’eixamplar la base del sobiranisme com la clau de volta de l’acció diària de l’expresident.

A això dedica, expliquen fonts pròximes, bona part del seu dia a dia. Tant en les més de cinquanta conferències que ha fet al territori -demà viatjarà a Mallorca, convidat per l’Obra Cultural Balear- com en les reunions amb àmbits empresarials.

Hi ha una altra gran ocupació de Mas que pretén ajudar a fer créixer els suports del sobiranisme, un projecte que també s’ha hagut de reformular amb el temps: la plataforma d’independents que Mas havia d’impulsar s’ha acabat convertint en una fundació associada al Partit Demòcrata (PDECat) que encara trigarà unes setmanes a presentar-se i que -de la mà també de personalitats externes al partit- aspira a convertir-se en tres anys en el principal think tank del país.

El seu paper al PDECat

La fundació ha de servir també per acabar de situar Mas dins del PDECat. Activament implicat en el congrés fundacional que va enterrar la marca de Convergència -en què va patir algunes derrotes-, hi ha qui veu en la dificultat d’encaixar el rol de l’expresident un dels principals llasts que frenen la imatge de renovació i l’expansió de la nova direcció. Tanmateix, no tots ho valoren així.

“Se sent útil”, assegura un dirigent de la formació. “És qui millor relliga els valors de l’antiga CDC amb allò que vol ser el PDECat”, apunta un integrant de la direcció. Ara, quan es compleix un any del seu pas al costat, molts internament el busquen per trobar la resposta a la incògnita sobre què cal fer si l’ara president de la Generalitat, Carles Puigdemont, renuncia a repetir com a candidat. Mas, que a principis de febrer anirà a judici pel gran llegat del seu mandat -el 9-N-, torna a tenir un paper.

Així es va gestar el pas al costat

Puigdemont: un mandat amb data de caducitat

El mateix 9 de gener d’ara fa un any, quan, minuts després de transcendir que seria el pròxim president de la Generalitat, Carles Puigdemont va dirigir-se als seus companys de partit a la seu de l’antiga Convergència al carrer Còrsega de Barcelona, ja va assegurar que acceptava el càrrec amb la voluntat de deixar-lo 18 mesos després. El seu compromís, va dir, consistia a agafar el relleu de Mas per culminar el procés i dur Catalunya a les portes de la independència. Un compromís que, segons opinen els seus companys, ha marcat “per a bé i per a mal” d’una manera determinant els seus primers 12 mesos com a president.

Per què “per a bé i per a mal”? Per una banda, raonen dirigents del PDECat, no hi ha dubte de la seva determinació a dur a terme el full de ruta. De l’altra, apunten, això fa que a vegades els seus interessos i els del partit no vagin plegats. Un exemple, assenyala un membre del Consell Nacional, és la seva sintonia amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Mentre Puigdemont s’esforça a mirar de sumar-la al procés, molts dins del partit l’han convertit en l’antítesi del model de país que ha de defensar la formació. Tampoc ara, quan el partit voldria que s’obrís a repetir com a candidat en unes futures eleccions, Puigdemont sembla disposat a cedir.

I això que fonts governamentals que treballen diàriament amb ell asseguren que cada cop “es troba més a gust” amb el càrrec. “Ha anat de menys a més”, coincideix un membre de l’executiva del partit. Tots admeten, però, que els inicis no van ser fàcils. Puigdemont, a diferència de la resta de presidents de la Generalitat, va arribar al despatx de la plaça Sant Jaume sense haver-se mentalitzat per ser-ho, i amb un executiu i uns equilibris ja definits amb anterioritat per Artur Mas i Oriol Junqueras. “Ser president et canvia la vida”, opina un càrrec amb anys d’experiència a la Generalitat, que afirma, tanmateix, que Puigdemont ja s’ha fet al càrrec i li ha “imprès el seu propi estil”. “Hi segueixo reconeixent el Puigdemont amb qui compartia escó”, explica un company de l’anterior legislatura.

La CUP i el punt d’inflexió

Les dificultats del nou càrrec, sumades als entrebancs per com es va gestionar la seva successió a l’Ajuntament de Girona, van marcar un primer tram de mandat convuls, coronat per la topada amb Junqueras per la seva reunió secreta amb Pedro Sánchez i el no de la CUP als pressupostos del 2016. Aquest va ser, expliquen fonts pròximes a Puigdemont, el punt d’inflexió. “A l’estiu es va arremangar i va agafar el toro per les banyes”, conclouen fonts governamentals, que consideren que és a partir de la qüestió de confiança del setembre quan Puigdemont “agafa velocitat de creuer”. El president de la Generalitat, que manté bona relació amb Artur Mas -amb qui es veu i conversa de tant en tant-, però que fuig de les metàfores marineres, compleix un any en el càrrec amb el timó dirigit cap al referèndum de la segona quinzena de setembre.