L’independentisme és populista?
BarcelonaEl terme populisme serveix més per desqualificar el rival que per explicar els profunds canvis que en els últims anys han experimentat l’escenari polític català, espanyol i mundial. És una eina d’atac més que de comprensió. Això és el que creu el filòsof Joaquim Valdivielso, professor de la Universitat de les Illes Balears, que aquest dijous ha estat el ponent convidat a l’última sessió del cicle de debats organitzats pel Monestir de Pedralbes, de l’Ajuntament de Barcelona, i l’ARA, una sessió presentada pel també filòsof Daniel Gamper i moderada per Antoni Bassas.
En lloc de populisme, Valdivielso prefereix parlar de “nova política”, que es caracteritza per noves formes d’actuació al marge dels partits tradicionals i de la societat civil clàssica, i per un rebuig del consens liberal en el qual havien confluït la dreta -després d’abandonar posicions més conservadores- i l’esquerra -després de renunciar als seus postulats històrics.
El populisme no serveix
I per què no populisme? Doncs perquè segueix tenint una connotació molt negativa fruit dels seus orígens: el concepte va néixer als anys30 com a gènesi dels feixismes. En la seva forja teòrica, hi va contribuir decisivament la psicoanàlisi, situant-hi al centre un líder carismàtic, outsider del sistema, que s’erigia com la veu del poble i que apel·lava a les baixes passions i no pas a les bones raons. Hitler, vaja.
Segons Valdivielso, els intents de donar al terme una altra dimensió, com ha provat de fer Podem a partir de les experiències llatinoamericanes de països com l’Equador, Bolívia o Veneçuela, han fracassat. “El populisme és massa ambigu, lax i marcat per una càrrega pejorativa”.
Valdivielso, doncs, es resisteix a qualificar de populistes Trump i Sanders, Le Pen i Mélenchon. Tampoc el Brexit. Ni Podem o Syriza. Creu que la categoria de “nova política” sí que els uneix, tot i les diferències. I creu que a Espanya i Catalunya alguna cosa no quadra respecte als altres països. “Aquí no hi ha nova política autoritària o xenòfoba perquè el sistema, és a dir, el consens liberal hegemònic basat en l’espanyolització etnocèntrica imposada pel PP i assumida pel PSOE, ja l’ha integrat”. Una espanyolització etnocèntrica construïda en bona mesura en oposició als nacionalismes basc i català. De fet, creu que “el substrat xenòfob a Espanya és molt més fort del que volem reconèixer”.
I pel que fa al cas català, Valdivielso creu dues coses. Primera: “El Procés és fruit d’una confluència de nova política i vella política”, en el sentit que ha fet explosionar el sistema de partits i ha renovat la societat civil, però que també s’alimenta de continuïtats històriques. I segona: “La demanda sobiranista catalana no té solució en l’estructura política espanyola”. Ni amb el concurs de “la nova política”.
