LA LIQUIDACIÓ DE CDC

L’hora de girar full al pujolisme

Històrics i fundadors reflexionen sobre la dissolució del partit fundat per Jordi Pujol l’any 1974

L’ensorrament del pujolisme es precipitava l’estiu del 2014 amb la confessió de la suposada herència oculta de Jordi Pujol 
 (a la fotografia, després de guanyar les eleccions del 1984) i l’esclat dels escàndols per les suposades irregularitats dels fills.
28/11/2015
3 min

BarcelonaMontserrat, 17 de novembre del 1974. La dictadura mostra símptomes agònics. I l’ebullició política a Catalunya comença a articular-se en forma de partits polítics, encara des de la clandestinitat. Un grup d’activistes de l’oposició antifranquista aplegats al voltant d’un jove Jordi Pujol i Soley aprofita que el Futbol Club Barcelona celebra a la muntanya sagrada els 75 anys d’història per reunir-se i posar els fonaments fundacionals del que ara ja és un partit en vies de liquidació. S’albira el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya, partit-moviment nacionalista d’ampli espectre ideològic que comença a caminar fins a convertir-se, en poc temps, en la força hegemònica del catalanisme polític democràtic. Quaranta un anys després d’aquell moment de grans convulsions i d’explosió d’una societat afamada de democràcia i política, el que ha sigut el carril central del catalanisme polític es fon per moments. I ja té data de caducitat: el congrés de deconstrucció que donarà peu, a la primavera, a un nou projecte polític.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

¿Com es miren aquest moment la gent que va viure en directe el naixement de Convergència? Nostàlgia, incomprensió o empenta a parts iguals. No és fàcil entomar que allò que vas ajudar a fer néixer ha acabat el seu cicle vital. “Convergència ha tingut els problemes que ha tingut, i el cas Pujol, però d’aquí a canviar-li la cara i el nom... Si ens volen atacar per la corrupció, ho faran igualment”, reflexionava per a l’ARA Jacint Borràs, un veterà que va ser a la trobada semiclandestina de Montserrat del 1974. Borràs opina que per treure’s del damunt el llast de la corrupció -capítol a part mereixeria el debat sobre si les suposades irregularitats han aflorat ara com a venjança de l’Estat pel gir sobiranista-“era més clar i definitiu adoptar normes de control absolut al partit i als càrrecs electes”. “Volkswagen, malgrat el desastre, no ha pensat pas canviar de nom, sinó que evitarà que torni a passar el que ha passat”, argumenta, per bé que també mostrava plena confiança en el rumb que prengui Artur Mas: “Estic al costat del president”.

Hi ha espai per a una nova CDC?

Una altra cosa és si davant el terratrèmol de gran magnitud en forma de procés independentista que sacseja el mapa polític català hi haurà espai per a un projecte nacionalista d’ampli espectre ideològic. “Un partit amb diferents famílies ideològiques integrades té sentit per fer un procés, no si ens creiem que el pròxim escenari serà la independència”, defensa un altre dels històrics, Miquel Sellarès, que, al costat de Josep Maria Cullell, va defensar i guanyar, malgrat el rebuig de Pujol, la via de la fundació del Partit Nacionalista de Catalunya, emmirallat en el PNB de Xabier Arzalluz. Va ser una operació curtcircuitada per Jordi Pujol. La tesi de Sellarès, que veu en el nou projecte a l’ombra de CDC una “fugida endavant”, la comparteix el també fundador de Convergència Miquel Esquirol: “Un partit nacionalista no té cap raó de ser en un escenari d’independència. Un partit nacionalista té sentit per caminar cap a la independència”.

Tant ell com Sellarès, que conserven una vella amistat, defensen que si de debò al país hi ha determinació per culminar el procés nacional, el més lògic políticament seria “enfortir” per “normalitzar” els diferents espais ideològics per separat: liberals, socialdemòcrates, socialcrtistians, l’esquerra radical... Perquè Esquirol, si bé creu que sí que hi ha espai per a un carril central del catalanisme polític, també dubta que sense un component més de moviment nacionalista que relligui al voltant d’unes sigles diferents sensibilitats, difícilment pot tenir consistència un partit que aspira a la transversalitat ideològica des del centredreta fins al centreesquerra passant pel centre.

Sí que avala sense matisos el nou projecte que es cou Carme Laura Gil, que va ser militant de primera hora. “Una societat nova, en ple segle XXI, necessita partits nous. La participació ha de ser real, no només un eslògan”, argumentava a l’ARA. Ella voldria que el liderés Artur Mas, això sí, amb una estructura menys “jerarquitzada” i una direcció menys “rígida”, més flexible. Ara bé, si en una cosa coincideixen els quatre és a reivindicar l’aportació de Convergència -i fins i tot de Pujol- perquè el país hagi acabat posant la independència al bell mig de l’agenda política.

stats