L’enganyós mirall eslovè
Professor de la UABA l’històric ple del 10-O el president Puigdemont va anunciar que suspenia una declaració d’independència que no s’havia adoptat i que obria una etapa de diàleg en la qual proposava formalment la intervenció d’un mediador. ¿Això vol dir que el Procés ha emprès l’anomenada via eslovena a la independència o s’està endinsant en un laberint més complicat?
Per poder entrar en la via eslovena el Procés hauria de tenir una legitimitat democràtica semblant, i en aquest aspecte s’ha de reconèixer que les diferències entre un cas i l’altre són importants. En primer lloc, la llei eslovena del referèndum preveia un llindar d’aprovació molt més exigent que la catalana: la majoria del cens (no dels votants). En segon lloc, els resultats del referèndum eslovè van ser inapel·lables: el 88% del cens va votar a favor de la independència. (L’1-O només va votar sí el 37% dels cens.) En tercer lloc, el Parlament eslovè va aprovar la declaració d’independència gairebé per unanimitat: 187 vots a favor, 1 en contra i 5 abstencions. (En el cas català no es va votar res a l’hemicicle i la declaració sui generis subsegüent només la van signar 72 de 135 diputats.)
Pel que fa a la qüestió específica de la mediació, les diferències també són notables. La suspensió temporal de la declaració d’independència no va ser una decisió del Parlament eslovè per facilitar una negociació amb l’estat iugoslau, sinó una conseqüència directa de la mediació internacional. Efectivament, nou dies després que comencés la guerra entre Eslovènia i l’Exèrcit Popular Iugoslau la Comunitat Europea va forçar un alto el foc i va reunir les parts a l’illa gran de Brijuni. A Brijuni es va pactar una moratòria de tres mesos en l’aplicació de la declaració, i les parts es van comprometre a emprendre una negociació “sobre tots els aspectes del futur de Iugoslàvia”. La CE, per la seva banda, prometia “assistència” en la negociació per aconseguir una solució pacífica i duradora a la crisi. Una negociació que no es va arribar a materialitzar, per la simple raó que de facto Iugoslàvia ja s’havia desintegrat. Com diu Sabrina P. Ramet a The three Yugoslavias, la “solució” de la CE a Brijuni va ser allargar per tres mesos “la il·lusió que la República Federal Socialista de Iugoslàvia encara existia”.
Més enllà d’aquestes diferències entre el cas eslovè i el català, fins i tot la no nata assistència europea en el “període de suspensió” de tres mesos eslovè il·lustra dos principis bàsics dels processos de mediació. El primer és que per negociar cal temps. Tres mesos és un període relativament curt: en altres casos la negociació pot durar anys o fins i tot decennis. La mediació més longeva a Europa és la de Xipre: la intermitent negociació per resoldre la divisió de l’illa s’arrossega des de fa 40 anys. Un altre exemple de mediació de llarga durada, que tampoc ha donat resultat encara, és el de Transnístria. Després de successives rondes anteriors, l’última tanda de negociacions va començar el 2011 sota el format 5+2 (Rússia, Ucraïna, els Estats Units, la UE i l’OSCE, d’una banda, i la República de Moldàvia i Transnístria de l’altra). Un exemple més recent és el de les províncies de Donetsk i Lugansk. Els Acords de Minsk II, patrocinats per França i Alemanya, es van signar aviat farà tres anys i el conflicte encara cueja. La lliçó que se’n pot treure per al cas català és òbvia: si al final hi ha mediació, no serà cosa d’un mes.
Un segon principi bàsic és que en els processos de mediació el mediador no intervé per donar la raó a una de les parts. L’Acord de Brijuni no parla de ratificar cap independència sinó de debatre el futur de Iugoslàvia. A Xipre la mediació no ha perseguit mai validar la independència de la República Turca de Xipre del Nord. El 5+2 no es proposa confirmar la independència de la República de Transnístria. I a Minsk II no es va pactar la manera de fer efectiva la secessió unilateral de les províncies de Donetsk i Lugansk. Aquí la lliçó per al cas català també és clara: si al final hi ha mediació, i la mediació és capaç d’evitar la congelació del conflicte, és molt probable que el resultat final no sigui la independència de Catalunya sinó l’establiment d’un estatut polític diferent de l’actual dins de les fronteres del Regne d’Espanya.
En resum: potser ens hem de fixar menys en Eslovènia i més en altres casos de mediació. Ens hem de preparar perquè el cas català transiti per una via diferent de l’eslovena, que no sabem exactament com serà -a part de més complicada.
