L’Estatut que va buscar els límits d’Espanya fa 10 anys

BarcelonaEl 30 de setembre del 2005, el dia que el Parlament es va vestir de gala per aprovar de manera solemne l’Estatut de Catalunya més ambiciós de la història -tots els diputats van votar drets i en veu alta-, el que era el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va dir que aquell text era una mà estesa a Espanya, però va advertir que si en les circumstàncies de bonança econòmica no s’establia una relació amable entre Catalunya i Espanya haurien de concloure que aquella relació era “impossible”. Aquell Estatut, que es va començar a gestar al castell de Miravet, va patir multitud de retallades, passades de ribot i una esporgada definitiva per part del Tribunal Constitucional (TC). L’actual Estatut d’Autonomia té molt poc a veure amb el text aprovat fa exactament 10 anys. Per a molts, si el text del 30 de setembre del 2005 fos el vigent i fos respectat per Madrid -fins i tot si s’hagués respectat el que es va aprovar en referèndum el 18 de juny del 2006, ja força laminat-, el 27-S no hauria acabat amb 72 diputats obertament independentistes. “N’estic convençut”, afirma rotund a l’ARA Jaume Bosch, el negociador d’Iniciativa de l’Estatut. “Recordo l’ambient d’aquell dia, amb tanta gent de la societat civil al Parlament, l’entusiasme que hi havia... Després va venir l’etapa de la frustració”.

De l’“Apoyaré” al 14-M

Maragall es va creure Zapatero i va engegar la reforma de l’Estatut

Durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya del 2003, un jove candidat a la presidència del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va participar en un míting del PSC en un Palau Sant Jordi ple a vessar i va pronunciar unes paraules profètiques: “Donaré suport [apoyaré ] a l’Estatut de Catalunya que surti del Parlament”. Pasqual Maragall se’l va creure, i després de formar el primer tripartit va engegar el procés de reforma del vell Estatut de Sau del 1979, tot i que Zapatero encara era a l’oposició. La victòria inesperada dels socialistes aquell 14 de març del 2004 va donar ales als socialistes catalans i al seu màxim dirigent.

Un text amb “debilitats”

ERC es va creure el text com un pas més cap a la independència

El text que va sortir del Parlament el 30 de setembre camí del Congrés de Diputats era, més que ambiciós, maximalista, com explica Joan Puigcercós, llavors diputat d’ERC a Madrid: “Tenia unes debilitats que les hauríem pagat més tard”. Però Puigcercós se’l creia de debò. “ERC sempre ha volgut la independència, però sempre hem cregut en el gradualisme, a anar pujant nivells, i per a nosaltres l’Estatut era un nivell més, no ho vam fer pensant que no s’acceptaria. Ara, vist amb perspectiva, sí que és cert que allò no hauria sortit segur”. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la UB i membre d’una comissió que va validar el text del 2005, admet: “Hi havia aspectes discutibles des del punt de vista constitucional i d’altres que podrien semblar més o menys digeribles des del punt de vista polític; teníem la impressió que estava al límit de la Constitució, però que podria entrar-hi”. Diego López Garrido, també catedràtic en dret constitucional i ponent del PSOE a la comissió que va tramitar l’Estatut al Congrés, no té la mateixa opinió: “Recordo quan va arribar aquell document; tenia molts elements inconstitucionals, i si s’hagués aprovat d’aquella manera el TC l’hauria desfigurat”.

El “disbarat” de CiU i ERC

Els dos partits van pugnar per dur el text al límit de l’autonomisme

Joan Puigcercós recorda perfectament la negociació al Parlament: “El PSC es va veure desbordat completament per la dinàmica d’ERC i CiU, es tractava de veure qui apujava més el llistó. CiU estava aterrida de veure com ERC estava arrossegant el PSC, i això va provocar una sèrie de moviments a CiU que no formaven part de la tradició de la federació fins llavors”, explica. “Jo crec que si hem arribat fins al 27-S va ser per aquell moment clau que CiU va creuar una línia i ja no ha pogut tornar enrere”, afegeix. Puigcercós també admet: “Cada cop que CiU apujava el llistó ERC no el podia abaixar, esclar, tot i que hi havia algunes veus dins del nostre partit que ens avisaven que paréssim aquella escalada perquè acabaria amb un disbarat. A nosaltres ja ens anava bé”. Iniciativa, com a quart actor de la negociació, recorda aquesta partida de pòquer perfectament, i l’actitud dels socialistes. “L’actitud del PSC no era la mateixa que la de Maragall, i a cada pas que fèiem endavant ells hi posaven pegues”, recorda Jaume Bosch, que assegura que sabien “que el PSOE intentaria rebaixar l’Estatut un cop a Madrid”. Bosch també recorda que algunes veus acusaven CiU de demanar la lluna al Parlament, conscient que després ja pactaria la rebaixa al Congrés, com així va acabar passant amb la famosa escapada d’Artur Mas per reunir-se en secret amb Zapatero el gener del 2006. “No només els catalans van tibar la corda al límit, altres comunitats van fer el mateix amb els seus Estatuts”, recorda Diego López Garrido.

Del ribot de Guerra al TC

La manera com es va laminar el primer text és l’espurna

El final de la història de l’Estatut de Miravet és força conegut. José Montilla, llavors ministre d’Indústria, va ser el primer a presentar esmenes al text del 30 de setembre. Mas i Zapatero pacten una primera retallada, que després passa pel ribot d’Alfonso Guerra, com a president de la comissió de l’Estatut al Congrés -“Una expressió molt desafortunada d’un home que no és un exemple d’amor a la descentralització”, paraules de López Garrido-, abans de ser aprovat en referèndum el 2006. Les signatures del PP i el posterior recurs al TC, que va resoldre quatre anys més tard fent l’estocada definitiva al text del 2005, van ser l’espurna que va encendre el sobiranisme. Pasqual Maragall, president del Govern aquell 2005, va dir ara fa cinc anys: “Tots som uns enamorats de les Espanyes, tant que les volem canviar una mica, volem canviar allò a què pertanyem”. No va poder ser.