L’Estat maniobra per garantir-se un TSJC més dur contra el procés

MadridUnes declaracions de l’anterior fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, a favor del dret a decidir li van costar el càrrec. La Fiscalia de l’Estat, controlada directament pel govern espanyol, va nomenar aleshores José María Romero de Tejada, molt més afí a les tesis del PP sobre el procés sobiranista però reticent a querellar-se contra Artur Mas i dos dels seus consellers pel 9-N. Ja en plena instrucció de la querella contra Mas, que avui declara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat, va venir la reforma de la llei del Tribunal Constitucional anunciada pel cap de llista del PP el 27-S, Xavier García Albiol, que empodera l’alt tribunal per inhabilitar o prendre qualsevol altra mesura extraordinària contra qui no compleixi les seves sentències. En la seva estratègia de judicialitzar el procés i de no donar-hi resposta política, l’aparell de l’Estat també vol forçar un gir al TSJC, que instrueix la querella a Mas.

D’entrada, això passa per rellevar en les pròximes setmanes del seu càrrec l’actual president, Miguel Ángel Gimeno, de tendència progressista -és de Jutges per la Democràcia- i que ocupa el càrrec des de l’any 2010. Fernando Lacaba i Maria Eugènia Alegret, de tendència conservadora -membres de l’Associació Professional de la Magistratura (APM)- són els més ben situats per ocupar el càrrec, segons que ha pogut saber l’ARA.

El president del TSJC, un càrrec que s’ha de renovar o rellevar cada cinc anys, l’escull el ple del màxim òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial, on els vocals afins al PP són majoria, i se sol escollir entre tres noms que proposa el president de la institució. Amb aquest sistema, i un CGPJ amb majories diferents, va accedir al càrrec Gimeno en substitució d’Alegret fa cinc anys després d’alguns mesos de desacords interns.

La utilització de la querella

Segons expliquen a l’ARA fonts de la cúpula judicial espanyola, les relacions entre Gimeno i el president del Tribunal Suprem i el CGPJ, Carlos Lesmes, no són les millors, cosa que justifica la seva ferma voluntat de rellevar-lo. Aquest últim és un magistrat de tarannà conservador, que té una posició inflexible sobre el procés (en la inauguració de l’any judicial al setembre va proclamar que la independència superava “els límits de l’honestedat democràtica”) i que no ha posat inconvenients, segons l’oposició política i judicial, a fer de corretja de transmissió del PP a la judicatura.

La tramitació de la querella contra Mas i dos dels seus consellers ha sigut, segons totes les fonts, la gota que ha fet vessar el got. Gimeno ja no era partidari d’admetre-la a tràmit, però finalment ho va acabar acceptant per no veure’s en minoria a la sala penal i civil del TSJC, on es va acordar. La instrucció de la querella, a càrrec de Joan Manel Abril, promogut com a magistrat pel Parlament davant el CGPJ amb els vots de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA el 2012, ha dut molt rebombori intern. Lesmes volia que a Mas se’l cités a declarar com a imputat abans o durant la campanya, però el TSJC no ho va considerar oportú per no enrarir el clima polític. Paradoxalment, les fonts consultades per l’ARA asseguren que l’interès de Lesmes era compartit per Mas, que a través de la seva defensa hauria demanat també declarar com a imputat com més aviat millor “per treure’n rèdit electoral”.

En tot cas Gimeno no ho va voler i així ho va fer constar en un comunitat. Va traslladar a Lesmes que el citarien just després de la campanya -tal com van fer- i uns dies després un diari de Madrid molt vinculat a la dreta judicial i política, La Razón, va anunciar en plena jornada de reflexió, el 26 de setembre, que Mas seria citat a declarar com a imputat de manera imminent. El president del TSJC li havia recordat que en un cas que també implica polítics de primer nivell, el dels ERO d’Andalusia, el Suprem va actuar com ell. A Manuel Chaves i José Antonio Griñán, expresidents de la Junta, el tribunal que presideix el mateix Lesmes els va citar a declarar com a imputats a principis d’abril del 2015, dues setmanes després de les autonòmiques, el 22 de març. El president del TS i el CGPJ seguia, però, descontent per la tebior i la lentitud de l’instructor i de Gimeno amb Mas i així ho ha traslladat diverses vegades al seu entorn.

La nota de queixa i Lesmes

L’última topada s’hauria produït dimarts arran de la concentració davant el TSJC de militants independentistes i de càrrecs del Govern i electes per donar suport a Irene Rigau i Joana Ortega. Enlloc consta que l’instructor Abril elevés cap queixa o afirmés que es va sentir pressionat però, malgrat tot, el TSJC va emetre una dura nota en què afirmava que s’havia “atacat” la independència judicial. Diverses fonts asseguren que la iniciativa no partia tampoc de Gimeno, sinó que va ser Lesmes el que hauria -i aquí les versions no coincideixen- exigit, suggerit o beneït la nota. De fet, el CGPJ, que ell presideix gràcies a la majoria conservadora, va emetre hores després una nota en termes similars i donant un clar “suport” al TSJC.

Una sala de govern conservadora

Gimeno difícilment es podia negar a emetre la nota crítica amb les manifestacions perquè a la sala de govern del TSJC, que es reunia dimarts, són majoria els magistrats conservadors. Un cop més es podia quedar en minoria. Algunes fonts apunten a Pablo Llarena, president de l’Audiència Provincial de Barcelona i, per tant, membre nat de la sala de govern del TSJC, com a braç executor dels desitjos de Lesmes. Llanera és president de l’APM, molt afí al PP i majoritària, i busca repetir en el càrrec. No és el primer cop que s’emet una nota d’aquestes característiques. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc ja ho va fer el desembre del 2003 quan es va sentir “pressionat i intimidat” per centenars de manifestants convocats pel PNB. Donaven suport als membres de la mesa del Parlament de Vitòria imputats -i que van acabar inhabilitats- per haver-se negat a dissoldre el grup parlamentari de Batasuna, tal com els exigia el Suprem. A la justícia li havien encomanat també resoldre un problema polític.