PROCÉS SOBIRANISTA

Independència: l’espectre de l’empat infinit

Després de set anys de canvis, les posicions de l’opinió pública sobre el futur de Catalunya tendeixen a estabilitzar-se

Manifestació independentista de l’últim Onze de Setembre  a Barcelona.
i Jordi Muñoz
07/01/2017
3 min

Politòleg de la UBGairebé set anys després de la sentència del TC sobre l’Estatut, que molta gent situa com a tret de sortida de l’actual procés, l’opinió pública catalana sembla que ha consolidat posicions. Han passat ja els dies de grans canvis de preferències com els que vam viure entre el 2011 i el 2012. Quan la qüestió de la independència va entrar a l’agenda política, molta gent va decantar-se en un sentit o un altre. Ara sembla que l’opinió pública està ben cristal·litzada.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Fa temps que, amb lleugeres oscil·lacions, les enquestes mostren un patró força consistent: el sí i el no a la independència recullen uns nivells molt semblants de suport, i sovint les diferències entre uns i altres se situen dins dels marges d’error de les enquestes. És habitual veure titulars que destaquen un lleuger avantatge del sí o del no, però sovint són diferències que, en termes estadístics, no són significatives.

Ens hem situat, doncs, en una situació semblant a un empat estructural. Òbviament, cal prendre aquestes xifres amb cautela. Les limitacions de les enquestes per fer prediccions són ben conegudes, i a més cal tenir en compte que quan demanem sobre la independència estem demanant sobre una hipòtesi que, si més no per a una part de la ciutadania, és encara relativament llunyana. Les circumstàncies concretes del moment en què es produeixi la decisió democràtica poden alterar les posicions.

De fet, aquesta és l’única font potencial de grans moviments de posicions que, ara com ara, podem entreveure. Entre els contraris a la independència hi ha defensors de l’actual statu quo autonòmic o, fins i tot, de la involució, però també hi ha una àmplia bossa que voldrien incrementar l’autogovern i no estan satisfets amb la situació actual. Aquest és l’únic grup de votants que podria fer bascular el resultat, especialment en un context de replegament nacionalista a l’Estat, d’involució autonòmica i de repressió política contra l’independentisme.

De la mateixa manera, un segment dels independentistes podrien canviar de posició en un escenari d’obertura, negociació i ampliació de l’autogovern. Tanmateix, aquesta hipòtesi s’ha anat fent cada vegada més remota.

La mobilització és clau

Per això, i prenent com a base el que sabem fins ara -per les enquestes però també pels resultats electorals-, podem dir que el sí i el no estan molt a prop l’un de l’altre. I només la desmobilització asimètrica d’una de les dues bandes pot decantar el resultat molt clarament en un sentit o en un altre. Fins ara el sí ha tendit a estar més mobilitzat que el no. I això també es reflecteix en les enquestes, ja que els partidaris de la independència es mostren més receptius a ser enquestats i donar la seva resposta sobre la qüestió. Per això, tal com mostra la gràfica, les preferències dels abstencionistes estan molt més a prop de les del no que no pas de les del sí.

Independència: l’espectre de l’empat infinit

En un escenari de mobilització mitjana, la victòria del sí estaria garantida, i només en un escenari de participació màxima el resultat seria obert i, potser, més favorable al no. Davant del referèndum que el govern i la majoria parlamentària preveuen per al 2017, les dades suggereixen una mobilització massiva de l’independentisme i una divisió entre els contraris a la independència. Una part comparteix la necessitat d’un referèndum, i els altres el rebutgen en qualsevol circumstància. Si aquest segon grup es queda a casa, el resultat de la votació serà clarament favorable a la independència.

Això genera, des del punt de vista dels contraris a la independència, una paradoxa: els ha interessat deslegitimar tant com sigui possible el referèndum, però quan s’arribi a celebrar, aquesta deslegitimació pot fer que una part dels seus votants es quedin a casa i obrin la porta a una victòria clara del sí.

De fet, en general és més complicat mobilitzar els contraris a la independència. Defensar l’ statu quo és menys atractiu. Però, a més, n’hi ha molts que no senten la necessitat de defensar activament la seva posició: ja tenen l’Estat que se’n cuida. I, a més, les posicions d’aquest sector són molt més heterogènies que les de l’independentisme: van del federalisme més intens a l’espanyolisme més dur. Coordinar tot aquest espectre al voltant d’una sola papereta és una tasca potencialment molt complexa.

Per això, quan arribi el moment d’una decisió democràtica sobre la qüestió, el que podem esperar és més una campanya de mobilització d’uns i altres que no pas una campanya de conversió, que és molt més difícil d’aconseguir, tret que hi hagi un canvi profund en l’escenari.

stats