Iceta i Parlon: dos models comunicatius, cara a cara
Abans de les primàries de dissabte, els dos candidats a liderar el PSC han passat dues setmanes de campanya. Dos professors de comunicació els analitzen
Miquel Iceta, polític de 360 graus
Ser un polític que comunica en 360 graus no és gaire comú. I aquesta és la característica principal de Miquel Iceta. Però què vol dir comunicar en 360 graus? La teoria distingeix tres tipus de polítics: els ectoplasmàtics, els frontals i els de 360 graus. Els polítics ectoplasmàtics tenen por de la comunicació. Es tracta d’una por irracional, com la que teníem alguns nens quan vèiem gossos. Ens espantàvem i demanàvem que ens agafessin en braços. Es tracta de polítics que mostren una incapacitat natural per manejar les masses i, per això, comuniquen a través de pantalles de plasma. Si ho hagués pogut fer ho hauria fet el president americà Nixon. Avui un dels màxims exponents del polític ectoplasmàtic és Mariano Rajoy.
La majoria dels polítics coneguts, però, són comunicadors frontals. Tenen un bon control de la seva comunicació quan tenen un públic davant (centenars de persones o desenes de càmeres). Parlen bé i mouen el cos i els braços de manera versemblant. En definitiva: són alumnes que han fet cas als assessors i que tenen resultats desiguals. Són bons però molts cops són plans, perquè han treballat una comunicació frontal, la comunicació que mostra el seu cos en un únic pla: en els mítings i en les palestres públiques. Pedro Sánchez era unmagnífic representant d’aquesta categoria de polítics. Hillary Clinton en trauria medalla en un Jocs Olímpics.
La tercera categoria està formada per una minoria de polítics que són capaços de comunicar amb tot el cos en diferents situacions. La comunicació d’aquests polítics no és només frontal, sinó que guanyen seguidors i adeptes a les altres dimensions: el moviment per l’espai, la reacció gestual improvisada, el moviment frenètic dels seus braços i l’ús natural dels crits com a forma de subratllar el que diuen. Aquests polítics, com Iceta, solen tenir poca vergonya a l’hora d’actuar en públic perquè se senten còmodes en qualsevol escenari: poden regular veu i gestos en funció de les circumstàncies com qui canvia el dial d’un transistor.
Per aquesta raó són polítics que comuniquen de manera efectiva tant en les llargues distàncies com en les curtes. McCain l’hi va posar difícil a Obama comunicant en 360 graus. A Iceta li surt brodat i ho acompanya amb un llenguatge clar i una voluntat didàctica, que dóna un aire final de comunicació planera i poc afectada. La seva comunicació es pot explicar així o com ell ho explica: com una tendència irrefrenable a nedar contracorrent, com els salmons.
Lluís Pastor, Professor de Comunicació de la UOC
Núria Parlon, fets i paraules
Núria Parlon transmet energia en tots el escenaris, sigui en un míting, en una assemblea, al Parlament o en una entrevista. D’entrada el que més ens interessa als humans és quina imatge dóna la persona que tenim al davant. En el cas de Parlon la manera de vestir sol ser pràctica, còmoda i informal, sovint acompanyada de la seva inseparable jaqueta texana. Les arracades, el pírcing i el cabell deixat anar en subratllen la senzillesa i la personalitat. Quan parla en públic té un posat segur, amb les idees clares i una actitud corporal agressiva.
Què diem es important, però com ho diem és clau a l’hora d’expressar-nos i fer arribar el missatge. La comunicació no verbal de l’alcaldessa de Santa Coloma destil·la força i convenciment. Les seves mans gairebé sempre acompanyen el discurs i la veu, amb més moderació a les entrevistes i als actes del partit i amb vehemència i assertivitat als mítings. La mirada la desplaça entre els assistents fent-los sentir partícips de l’acte, o la clava a la persona que l’està entrevistant, no defuig el contacte visual directe.
En determinats moments, sobretot en entrevistes televisives, ofereix un somriure obert, la qual cosa li suavitza la imatge i l’acosta al televident. Tot i això, s’evidencia el moviment del cap i el coll cap endavant, sobretot quan està asseguda, que genera una certa tensió a la veu. Els braços es mouen acompanyant el missatge però la caixa toràcica té certa tendència a estar tancada. Les cames també estan creuades.
Pel que fa a la veu i els aspectes de la parla, el parallenguatge, la podem sentir amb un punt de rigidesa vocal, amb connotacions nasals i un to elevat sobretot en àmbits multitudinaris. Parla de manera ràpida, amb ritme, i no dubta del que diu, fet que trasllada credibilitat a l’oient. Malgrat això, la respiració és ràpida, amb aspiracions breus i freqüents; això ens podria indicar un cert nerviosisme que es pot veure en el to muscular del coll. El volum de la veu en les distàncies curtes, en un plató de televisió o un estudi de ràdio, és òbviament més baix, però el to i el ritme de la parla es mantenen alts.
La seva prosòdia no és monòtona, fa ús d’inflexions en determinats moments en què cal posar èmfasi en una qüestió concreta i així el públic es manté més atent. També tenen un pes important els silencis per remarcar el que es diu, i Parlon ho sap i ho utilitza. Pel que fa a la fonètica, presenta dificultats per pronunciar les esses sonores, la ela palatal i la ics quan parla en català.
Montse Llussà, Professora de Comunicació de la URL i locutora del ‘Versió Rac1’
