Francesc Puigpelat: "El discurs territorial d’Iglesias és fum, al darrere no hi ha res"

Barcelona"Realment, no sabem qui tenim al davant". Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) se sorprèn de ser ell l’autor de Breu història del nacionalisme espanyol (Angle Editorial), un lúcid recorregut pels mites i construccions intel·lectuals que conformen la identitat espanyola.

En quin moment els castellans es veuen superiors a la resta de pobles peninsulars i hegemonitzen el concepte d’Espanya?

El moment que marca l’inici del prenacionalisme espanyol són les cròniques d’Alfons III d’Astúries (852-910), on s’explica la llegenda de Don Pelayo. Allà s’estableix una genealogia falsa que lliga l’últim rei visigot, Roderic, amb Don Pelayo, de manera que la casa reial d’Astúries, que després s’enllaça amb la de Lleó i amb la de Castella, és la que té drets sobre la tota la Península. Per tant, Espanya no neix fa mil anys, però les arrels del nacionalisme espanyol sí que tenen mil anys.

Per què tenen tanta importància els reis visigots?

Perquè els historiadors busquen un referent unitari. Si tu situes el moment zero en els Reis Catòlics has d’admetre que Espanya és plural. Per tant, el que fan Isabel i Ferran no és crear Espanya, sinó reunificar una cosa que ja existia abans.

Quins són els elements constitutius d’aquest nacionalisme?

Una nació és per definició una construcció ideològica, no és un estat, que és un fet jurídic, així que necessita un relat justificatiu. Hi ha tres línies que conflueixen en el prenacionalisme espanyol. La primera és la historiogràfica, basada en l’unitarisme i el predomini de Castella. La segona és la supremacia del castellà sobre la resta de llengües peninsulars. I la tercera és una tradició política centralista i autoritària, que és la de Castella.

L’origen del nacionalisme espanyol com a tal tu el situes en la Constitució del 1812.

És la primera pedra. I allà es defineixen dues característiques essencials: primer la identificació entre estat i nació, i en segon lloc que Espanya és una nació unitària i homogènia. No hi ha parts. Per això ha fracassat tota la pedagogia a favor d’un estat plurinacional, des de Prat de la Riba i Cambó a Pujol i Maragall. La nació de nacions és una entelèquia. Hauria pogut ser diferent? Potser sí. Fins i tot Álvarez Junco ho esmenta. Però no va ser així.

I aquesta visió unitarista s’imposa.

Fixa’t que quan Carles I arriba a la Península ha de jurar el càrrec cinc vegades: a les Corts de Castella, de Navarra, de l’Aragó, de Catalunya i de València. Fa dos anys Felip VI només va haver de jurar un cop. Què ha passat entre el 1529 i el 2014? Tu i jo sabem que entremig hi ha el 1714, però un espanyol no en té ni idea.

I què passa amb Portugal?

És la prova que desmunta el relat espanyol. Per això al segle XIX les elits espanyoles comencen a parlar de la reunificació i de l’iberisme. La reacció és l’aparició del nacionalisme portuguès. Portugal sempre ha sigut menystingut. I Cristiano Ronaldo és potser el primer portuguès veritablement respectat a Espanya.

La independència de Catalunya seria una hecatombe per a ells.

Tindria un efecte catastròfic. Només has de veure com es prenen el tema de Gibraltar, que per a ells pertany a la nació espanyola, però en canvi no pertany a l’Estat. I això els fa un mal horrorós.

¿Dreta i esquerra són igual de nacionalistes a Espanya?

És que el nacionalisme espanyol en el seu origen és progressista. La dreta hi arriba més tard. Aquest miratge de l’esquerra espanyola ha sigut molt nociu per al sobiranisme. La diferència és, si de cas, de to.

Et creus Pablo Iglesias?

No, és un demagog. Hi ha una constant, i és que quan un partit de l’esquerra espanyola arriba al poder la primera cosa a què renuncia és a Catalunya, com Zapatero.

¿No tens cap esperança, doncs, que Espanya canviï?

No, i et diré per què. No hi ha a Espanya un corpus doctrinal potent, ni s’ha fet cap debat intel·lectual per canviar la concepció del nacionalisme espanyol dels últims 200 anys. I per què? Doncs perquè el suposat bàndol alternatiu no existeix. Per això dic que el discurs territorial de Pablo Iglesias és fum, perquè al darrere no hi ha res, és el buit absolut i oceànic. No frivolitzem. El nacionalisme espanyol no se l’ha inventat Pedro J. Ramírez, és una cosa molt més seriosa i profunda.