FLA: independència o dependència?
Catedràtic de la UPFEl FLA va ser la manera espanyola d’assumir, l’any 2012, el deute de les comunitats autònomes. És un mecanisme completament centralitzat, administrat fins a l’últim detall pel ministeri d’Hisenda, i ple de condicionalitats de tota mena que representen, en el seu conjunt, la intervenció de les autonomies. Atès que el nivell d’intervenció no era suficient per controlar el compliment de l’objectiu de dèficit que fixava el ministeri, que era impossible i, a més, contrari als criteris fixats a la seva pròpia llei d’estabilitat pressupostària, quedava justificat revisar les condicionalitats del FLA i endurir-les. Això s’ha anat repetint cada any, amb més decisió i ganes quan els colors polítics de les comunitats autònomes s’allunyaven dels del govern central. Els “desafiaments independentistes”, com els de la declaració del Parlament del 9 de novembre del 2015, van portar a una normativa específica d’Hisenda contra la Generalitat, aprovada el 20 de novembre (40 anys després d’un altre famós 20-N) i particularment iniqua i arbitrària. El govern de l’Estat l’ha mantinguda des d’aleshores i no hi ha més FLA si no es compleixen les condicions fixades el 20 de novembre del 2015.
Què hi guanya la Generalitat amb el FLA? Passa a tenir un sol banquer que li dóna crèdit quan els banquers privats no n’hi donarien. En la mesura que el FLA esdevé tan gran com ara, resulta també un problema per al creditor -el govern de l’Estat-. Si deus poc, tu tens un problema, però si deus molt el problema el té qui t’ha prestat. En la perspectiva d’una desconnexió imminent de l’estat espanyol, ens donaria força negociadora. Què hi perd la Generalitat? Quin mal li pot fer? Molt: la llibertat de gestió econòmica. No en té ni sobre els ingressos ni sobre les despeses. Ens enxiqueix la nostra capacitat d’autogovern fins a deixar reduïda la Generalitat a poc més que una dependència administrativa del mateix Estat.
Mirades a curt i llarg termini
En una mirada a molt curt termini, el FLA ha sigut positiu perquè la Generalitat ha anat forçant el govern de l’Estat a prestar-li més diners (finançar-li més dèficit) dels que l’Estat hauria volgut. Això ha anat en benefici dels ciutadans de Catalunya (oferta de serveis públics) i dels empleats públics de la Generalitat i d’entitats concertades amb la Generalitat (sous).
En una mirada una mica més llarga, si no hi ha desconnexió immediata de l’estat espanyol, el FLA és un desastre. Renunciem a l’autonomia decisòria i deixem que sigui l’Estat qui ens fixi les prioritats de despesa. En primer lloc, el pagament de la despesa corrent del sistema sanitari públic i, després, l’ensenyament obligatori i els serveis socials. Tota la resta ve després i no hi ha diners per pagar-la tota. Mentre tinguem dèficit en els comptes de la Generalitat ens cal més FLA. Cada nova despesa que aprova el Govern o el Parlament augmentant el dèficit, treu capacitat de fer efectiu el pagament d’altres despeses. Els creditors de la Generalitat no protegits per Hisenda s’han d’esperar més a cobrar. Augmentar el dèficit és tirar-nos un tret al peu. I, cosa que és pitjor, qualsevol pla de reforma del finançament autonòmic que es limiti a una variant dels models que ja coneixem té el gravíssim perill que el retorn del FLA (la seva amortització, prevista en deu anys) s’hi barregi. Si no hi ha independència -i cadascú li pot assignar la probabilitat que consideri adequada- el que ens espera és molta més dependència.
