Dues conferències per mesurar el procés

BarcelonaHi va haver un temps que les legislatures duraven quatre anys. 48 mesos. L’interval que hi ha entre uns Jocs Olímpics i els següents. El temps, també, que separa dues conferències d’un president de la Generalitat a Madrid. La que el 13 de setembre del 2012 va fer l’aleshores cap de l’executiu català, Artur Mas, i la que ahir va impartir Carles Puigdemont. Dos discursos que demostren com, davant la falta de resposta de l’Estat, ha evolucionat el sobiranisme en els últims quatre anys, els que van des de la reclamació del pacte fiscal fins al “referèndum o referèndum”.

Durant aquests quatre anys han canviat moltes coses però d’altres s’han mantingut inalterables. Ahir cap representant del govern espanyol va assistir a la conferència del president de la Generalitat. Tampoc cap dirigent destacat del PP o el PSOE. Es repetia així l’escena del 2012, quan en un gest inèdit l’executiu espanyol va plantar Mas i va perdre’s l’avís que la “transició nacional” podia accelerar-se si l’Estat no feia gestos cap a Catalunya -en forma de pacte fiscal- i intentava reconduir el “sentiment de fatiga” existent entre Catalunya i Espanya. “Segons com vagin les coses, la transició [nacional] agafarà una mica més de ritme o una mica menys, però ja es veurà”, va deixar dit l’aleshores president.

La transició ha anat agafant ritme empesa pels cops de porta de l’Estat a les peticions del Govern i, si fa quatre anys Mas evitava la paraula independència i només apuntava l’horitzó d’una consulta en el torn de preguntes i com una hipòtesi que calia estudiar per saber quants catalans volen que Catalunya sigui reconeguda com a nació, ahir Puigdemont parlava obertament de la separació entre Catalunya i Espanya i avisava que si l’Estat no s’asseu a negociar les condicions del referèndum abans que el Parlament esgoti la legislatura, el referèndum es farà igualment malgrat l’“absència d’acord” amb el govern espanyol.

L’aparició de les paraules independència i referèndum no és l’única diferència entre els discursos de Mas i Puigdemont. Com es pot observar en el gràfic que acompanya aquesta informació, i que fa al·lusió a les paraules més repetides en els dos discursos, l’expresident -que just una setmana després s’havia de reunir amb Mariano Rajoy per, constatat el rebuig frontal al pacte fiscal, acabar convocant eleccions anticipades- va fer una intervenció amb més referències a la situació econòmica, al dèficit fiscal i a l’injust repartiment entre administracions dels límits de despesa. També a Europa, que Mas va mencionar prop de vint vegades i que ahir Puigdemont va deixar en un segon terme, tot i la presència de deu ambaixadors a l’auditori, entre els quals els de França, la Gran Bretanya, Holanda, Suècia i Dinamarca.

L’aposta per l’estat propi

Sí que van ser coincidents les dues paraules més repetides tant per Mas com per Puigdemont: Catalunya ie estat. De fet, el 2012 el principal titular que va deixar l’aleshores president va ser que Catalunya necessitava disposar dels “instruments d’un estat”. Era la primera vegada que un president de la Generalitat parlava en aquests termes a la capital espanyola, tot i mantenir la porta oberta a la possibilitat de reconduir la situació: “L’última pregunta que ens hem de fer és si al conjunt d’Espanya es pot arribar a acceptar que Catalunya és una nació. Si partim d’aquí hi ha moltes coses que es poden resoldre, però si neguem la pura evidència, aleshores no”. Una pregunta que el mateix Mas podrà contestar el 19 d’octubre en una altra conferència a Madrid.De moment, també Puigdemont va deixar ahir la mà estesa per si el govern espanyol es repensa la seva oposició frontal al referèndum. Aquest cop, però, l’oferta va anar acompanyada d’un avís concret: si no hi ha acord, la negociació serà sobre com implementar la independència.