Del 10 de l’1 a l’1 del 10: la clarificació del Procés
Cap de PolíticaAvui fa 17 mesos que Carles Puigdemont va ser investit president de la Generalitat i, per tant, segons el full de ruta que el va portar al càrrec, faltaria un mes per proclamar la independència. Puigdemont assumia l’encàrrec d’Artur Mas amb un independentisme tocat i un Procés incert, i un any i mig després no hi ha independència, però el rumb per intentar aconseguir-la és molt més clar.
El 10 de gener del 2016 Puigdemont rep l’herència del 9-N i no se la pot treure de sobre fins al setembre, quan fixa el rumb en el “referèndum o referèndum”. Una herència de recels entre els partits -la consulta la van fer un èxit els ciutadans i les querelles de la Moncloa, no la unitat de les formacions-, d’un 27-S amb resultat diabòlic i d’un full de ruta que no generava unanimitat en l’independentisme. Els nou primers mesos són de batzegades, amb més tensió que tranquil·litat, fins que els pressupostos eleven al màxim l’enfrontament entre CDC i ERC, i d’ells amb la CUP.
Puigdemont agafa el timó posant rumb al referèndum, que recupera l’objectiu comú i llima asprors. El president té un avantatge: no tornar-se a presentar evita que molts pensin que els moviments que fa són per guanyar eleccions, com passava amb Artur Mas. ERC hi correspon: hi ha la tensió pròpia d’un moment polític convuls, però l’objectiu comú sempre s’acaba imposant. I la CUP, ordenada internament, està alineada amb el Govern.
L’acte d’ahir demostra com ha canviat l’ambient. Cap retret: Junqueras, en un discurs que fugia de la solemnitat per buscar la contundència del míting, va deixar pas a un Puigdemont més institucional, amb dos missatges nítids: el referèndum es farà l’1 d’octubre i si es fa sense acord és perquè l’Estat no vol dialogar. Una porta tancada 18 vegades que carrega de raons la Generalitat. Les raons per plantejar el repte no són suficients per culminar-lo: perquè sigui vinculant, el referèndum haurà de tenir garanties, participació i la determinació del Govern per implementar el resultat.
Fer el referèndum després d’una consulta ajuda a clarificar. Es veu en la pregunta. La solució enrevessada del 9-N, buscada per no perdre Unió i Iniciativa, evidenciava que l’objectiu de la consulta era pressionar el govern espanyol. L’objectiu ara és un altre. El “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” només es desvia de la fórmula més simple possible per incloure els conceptes estat i república. El terme república, connotat políticament, generava recels entre els que no volien sentir-ne a parlar (bàsicament al PDECat) i els que l’exigien perquè respon a l’anhel d’una reivindicació històrica. En tot cas, la solució no treu senzillesa i claredat a la pregunta. Com Puigdemont va explicar en una entrevista a l’ARA, tothom sap què vota i a què està disposat a renunciar.
El 27-S va castigar l’ambigüitat que permetia la doble pregunta del 9-N. L’1-O no permetrà mitges tintes. Si l’Estat és incapaç d’evitar el referèndum, la pregunta no dona espai al camí del mig. I si el frena, posar-s’hi de costat serà una acceptació implícita del dret del govern espanyol a esclafar el dret a decidir. Els comuns hauran de moure’s, i el fet que Podem Catalunya ja hagi avalat el referèndum unilateral afegeix pressió.
Resolta la incògnita de la data i la pregunta, queden dos interrogants. El primer és com la Generalitat aconseguirà que el referèndum tingui les garanties i sigui vinculant amb tota la maquinària de l’Estat en contra. El segon, precisament, és fins on està disposat a arribar el govern espanyol per frenar la votació.
Queden 112 dies per a l’1 d’octubre, dia fixat per al final d’aquest tram del Procés. Passi el que passi, després se n’iniciarà un altre. L’astúcia de la Generalitat, l’estratègia del govern espanyol i la mobilització ciutadana marcaran si Catalunya retorna a la cleda autonòmica o transita cap a la independència.
