Bronca a l’esquerra per escalfar el 26-J
Madrid“Farem una campanya positiva i de solucions”. Així va acabar el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, la seva roda de premsa després de reunir-se amb Felip VI i comunicar-li que tampoc ara tenia suports per ser president. Ell ha sigut durant els quatre mesos que han passat des de les eleccions del 20 de desembre l’únic que ho ha pogut intentar de veres malgrat que sabia que buscava un impossible, incloure en un mateix pacte Podem i Ciutadans. En volia els vots però no compartir-hi govern tot i que el PSOE té només 90 diputats. La pretensió de “no ser president a qualsevol preu” i la incapacitat de Mariano Rajoy per estovar els socialistes i aconseguir el seu imprescindible suport per seguir han fet que la política espanyola llisqués cap al fracàs col·lectiu. O cosa que és el mateix: cap a unes noves eleccions, les del 26 de juny, que el rei convocarà el 3 de maig. Obligaran també a pactes amb uns equilibris que ara es preveuen similars i serviran també per mesurar el grau de desafecció ciutadana.
El dia d’ahir, però, no va ser ni positiu ni de solucions malgrat que Felip VI ho va demanar als principals líders. Tot i els intents -previsibles- d’última hora, la jornada va acabar en una gran bronca, especialment de Sánchez contra Pablo Iglesias. El líder del PSOE el va acusar del fracàs negociador i de “trair” els objectius de Podem com a partit d’esquerres però també de canvi.
Un govern plural però de progrés
L’últim motiu d’enfrontament el va provocar la proposta in extremis de Compromís. Els valencianistes, que en aquesta curta legislatura s’han fet els amos del grup mixt i s’han fet notar molt amb els seus quatre diputats (els altres cinc electes de la coalició amb Podem es van quedar amb Iglesias), van idear l’anomenat Acord del Prado. Constava de 30 propostes “de mínims” que pretenien que assumissin totes les esquerres per formar un govern de coalició amb PSOE, Podem i les confluències, IU i Compromís i que, d’entrada, hauria necessitat els vots de C’s o dels sobiranistes per a la investidura.
La proposta de Joan Baldoví va ser d’entrada ben rebuda. El PSOE va acceptar 27 dels 30 punts (posava peròs a derogar les reformes laborals, assumir les demandes de la plataforma contra els desnonaments i fer marxa enrere en l’austeritat), però va deixar clar que no volia ni un govern de coalició ni prescindir de Ciutadans. Per signar l’acord demanava, a més, que els implicats li garantissin l’aprovació de dos pressupostos i oferia una moció de confiança el juny del 2018.
Les exigències -sobretot no prescindir del pacte “vigent” amb C’s- van fer que la proposta de Compromís morís només quatre hores després de fer-se pública. El primer a posar obstacles al PSOE va ser Xavier Domènech, d’En Comú Podem, que va criticar les “bromes” per guanyar la batalla del relat a l’esquerra. Després ho va fer Albert Rivera advertint el PSOE que no comptés amb ells per a un pacte d’esquerres i desafiant Sánchez -el líder de C’s busca recuperar l’equidistància per plantar cara al PP a l’espai de la dreta- a fer, si ho volia, un pacte per al qual els liberals no eren necessaris. Sabia que tenia tots els trumfos.
El PSOE agraïa la proposta i “l’esforç” de Compromís tot i que les seves condicions no van caure bé entre els valencianistes. Indignada, la seva líder, Mónica Oltra, titllava d’“insult” que Sánchez pretengués un govern en minoria (“dels millors”, n’havia dit parafrasejant l’Artur Mas del 2010) amb 90 escons.
La centrada de Compromís la va aprofitar Iglesias, que en la batalla pel relat s’autoimposa ara suavitzar les formes. Va afirmar que la seva explicació era la d’Oltra i va lamentar l’actitud de Sánchez al llarg d’aquests mesos. Hores després, Baldoví va acabar de certificar el cop de mà a Iglesias assegurant que al que deia no Podem era “a la contraproposta del PSOE” i no al document de la seva formació.
El discurs més dur es va sentir a mitja tarda, quan Pedro Sánchez va arribar de la Zarzuela després de reconèixer al rei el seu fracàs i descartar, com va fer Rajoy, sotmetre’s a una investidura. Malgrat que el gran risc de l’esquerra és la desmobilització per les pugnes internes, va carregar com mai contra Iglesias i va enumerar tots els seus esforços per aconseguir que Espanya tingués un govern “plural” malgrat que només hi volia militants del PSOE i independents proposats.
Res amb els independentistes
El líder del PSOE -que després del comitè federal de dissabte buscarà la ratificació exprés com a cap de files- va insistir que no volia ser president “a qualsevol preu” i que això passa per no pactar amb sobiranistes ni amb el PP. I segons ell, els líders de Podem pretenien que fes el primer: “El canvi no passa pels independentistes. Podia ser president amb ells però no ho he volgut”.
I ara, què? Sánchez espera que la seva alternativa, “que s’ajorna”, qualli després del 26-J i, esclar, com més fort sigui ell, “més possibilitats tindrà” per conformar un govern liderat per ell. Va demostrar que el seu gran rival serà Iglesias, a qui ha aguantat “massa desafiaments”, i ara espera que els ciutadans “hagin pres bona nota de què ha fet cadascú”. Podem, va lamentar, “mai ha volgut pactar amb el PSOE”. I és que, segons ell, “l’ala dura”, la d’Iglesias i Juan Carlos Monedero, s’ha imposat “a la més suau i partidària de pactar amb el PSOE, la d’Íñigo Errejón”. Si Iglesias no es va quedar curt al debat d’investituda, ahir va ser el torn de Sánchez.
Des de la Moncloa, Rajoy s’ho mirava, feia atacs repetits i moderats al líder del PSOE i prometia que ell no parlaria de pactes fins després del 26-J, després de quatre mesos “per oblidar”. Mentre l’esquerra es baralla, ell afirma que buscarà “pactar amb els ciutadans”.
