Arnaldo Otegi: “M’hauria agradat ser català i tenir un Artur Mas”

BarcelonaArnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) ha vingut a Barcelona a aprendre del procés català, que ell voldria importar a Euskadi. La seva visita ha provocat polèmica i no ha deixat ningú indiferent. Per a uns és algú que va militar a ETA político-militar i no ha condemnat el terrorisme de la banda. Per a altres és, precisament, la persona clau que ha portat l’esquerra abertzale a allunyar-se de la violència i a apostar per les vies democràtiques i pacífiques. En aquesta entrevista defensa amb vehemència el seu paper històric.

¿En què és diferent l’Otegi que va sortir de Logronyo fa dos mesos i mig del que hi va entrar el 2009?

La presó té una virtut i és que permet reflexions serenes sobre la vida i veure les coses amb una certa distància. Conviure amb els sectors més marginals de la societat també m’ha fet una persona més sensible. I després hi ha els canvis. Quan hi vaig entrar no existia el WhatsApp, i ara hi estic enganxat, perquè tothom t’envia missatges. I el que m’ha cridat molt l’atenció és que ningú a l’autopista sobrepassa el límit de velocitat, cosa que en els meus temps no passava.

I ara quin és el seu objectiu polític?

Consolidar l’estratègia que vam posar en marxa. Cal entendre que no és fàcil -ni va ser fàcil- per a nosaltres canviar d’estratègia. Hi va haver resistències internes. Veníem d’una cultura sòlidament consolidada en les ments dels nostres militants i la nostra base social. Canviar les ments de la gent costa molt de temps. Per això, de vegades, dic que arribem tard. En segon lloc, és imprescindible que es resolguin les conseqüències del conflicte: el tema dels presos, el desarmament... I, en tercer lloc, construir la gran alternativa independentista i progressista al nostre país, un projecte que des del meu punt de vista s’ha d’assemblar bastant al procés català.

Respecte al passat, ¿entén que hi ha gent que té la necessitat de sentir-li dir que la violència d’ETA va estar malament?

Sí, ho puc entendre. El món de les víctimes necessita reparacions d’aquest nivell i calibre. Ho assumeixo en primera persona. No dic que la culpa la va tenir ETA o qui la va tenir. Però assumeixo que la nostra estratègia, les nostres posicions polítiques, han generat patiment. Però les de l’Estat també.

¿En quin moment es va adonar que la violència deixava de tenir sentit?

No hi he posat data, però això no es produeix de la nit al dia. Jo, com molts companys i companyes, tenia una obsessió: “No podem fer aquest pas si no portem la gran majoria -i si pot ser la totalitat- del moviment a aquesta posició. Perquè, si no, es poden produir trencaments que impediran construir un escenari de pau. Per què hem trigat tant? Perquè hem portat a tothom a aquest escenari. I si l’esquerra abertzale és capaç d’obrir canals discrets amb sectors de víctimes i treballar amb serenitat i profunditat, es produiran grans avenços. El que hem d’assolir és un escenari en què les víctimes d’uns siguin les víctimes de tots. Ara encara estem en la fase que hi ha les nostres víctimes i les d’ells.

És a dir, que hi haurà un moment en què serà políticament útil demanar perdó.

Pot ser, però encara no hi som. Crec que falta un tram per fer això. Jordi Évole, en la seva primera entrevista, em va dir: “Si vostè condemnés ETA, molta gent se n’alegraria”. I jo li vaig constestar: “Nosaltres intentarem fer alguna cosa més que això. I sense utilitzar la paraula condemna ”.I uns anys després la violència d’ETA ha desaparegut. Això és fonamental. He estat gairebé 14 anys a la presó i em sento compromès amb la pau.

¿Reclama l’exclusiva de l’èxit que ETA hagi deixat les armes?

Crec que ETA estava debilitada, cada vegada més, però estic convençut que encara tenia recursos humans, polítics i d’armament per haver continuat la seva campanya durant molt de temps. Però tant si estava debilitada com si no, dic que si l’esquerra abertzale no hagués pres la decisió de dir que cal superar definitivament l’estratègia armada, avui ETA continuaria atemptant a l’estat espanyol. Jo no vull res per a mi. Vull que em jutgin pels meus fets i les meves paraules. I aquests són els fets. També he de dir que això no hauria sortit sense Jesús Eguiguren [president del PSE]. També d’altres, com Eusko Alkartasuna, però en Jesús ha sigut fonamental.

¿Què falta perquè es produeixi el desarmament definitiu d’ETA?

Que l’estat espanyol dissolgui tots els operatius de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els serveis d’intel·ligència per evitar que això es produeixi. L’estat espanyol no té cap interès perquè ETA es desarmi, només li interessa mantenir-nos ancorats en les dinàmiques del passat. Puc fer una altra previsió: quan es produeixi el desarmament i la desaparició d’ETA com a organització, l’agressivitat de l’estat espanyol cap a nosaltres augmentarà. I d’això els catalans en sabeu una mica.

Un grup d’ex-presos es posicionarà aquest dissabte en contra del canvi d’estratègia. ¿Això és la llavor d’una possible escissió?

No ho crec, perquè tampoc defensen el retorn a la lluita armada.

¿Per què vol la independència per a Euskal Herria?

Quan un s’aixeca al matí i encén la llum de casa el preu de la llum el posa el govern espanyol. L’educació que reben els meus néts es decideix a través de la Lomce. Quan un va a comprar el pa, el preu de l’IVA el posa el govern espanyol. Decideixen quina bandera has de posar o si pots jugar a futbol amb la teva selecció. És a dir, tota la teva vida la decideixen ells. Però també és un exercici de responsabilitat. No vull deixar el futur econòmic, social i cultural del meus fills en mans d’un estat en què de vegades governen les dretes més reaccionàries d’Europa.

¿Vol ser el candidat a lehendakari per Bildu?

M’han proposat les bases, i si tinc el seu suport m’hi presentaré. No és que tingui una especial predilecció, el que m’agradaria de veritat és poder expressar-me des de la més absoluta llibertat, com fa Monedero.

Doncs té un repte difícil, perquè té el PNB i Podem al davant.

Sí, hi ha un problema amb el nostre electorat, i és que una part s’absté perquè són eleccions espanyoles. Això em sembla un error, i aquestes setmanes intentaré dir a la gent que no s’ha d’abstenir.

Vostès són derrotats o gairebé superats no per un líder basc sinó per una idea. O per un líder que és a Madrid.

Per una marca, i és preocupant. Vam cometre diversos errors. Primer arribem a unes institucions que havíem intentat desgastar durant 30 anys en el moment en què la gent se’n comença a allunyar. Segon, les gestionem quan estan en una crisi econòmica ferotge i amb recursos limitats. Ho dic amb respecte pels companys i companyes que hi han sigut, però hem fet la impressió que no estàvem lligats a les prioritats de la gent, que no els fessin fora de casa seva, de la feina, que els seus fills no haguessin d’anar fora a estudiar o treballar... Tot i això hi ha una altra cosa curiosa. ¿On ha tingut més penetració social el discurs de Podem? A Catalunya, a Euskal Herria i a Galícia. Justament on hi ha problemes nacionals. Llavors el tema nacional també ha de comptar una mica. Ara bé, Podem ha sabut connectar amb un gran electorat sobretot abstencionista, amb un vot jove, i han sabut encertar en el missatge, la marca i el líder.

¿Podem és un aliat en termes de transformació social i d’emancipació nacional?

Podria ser-ho. Però Podem té el mateix problema que el PNB, forma part d’aquesta esperança que alimenta un cert nacionalisme basc, segons el qual és possible democratitzar l’Estat i que acabi acceptant la plurinacionalitat. Jo dic que en l’ADN de l’estat espanyol aquesta possibilitat no existeix. Les terceres vies seran difícilment transitables. Si hi ha la mínima possibilitat de democratitzar l’estat espanyol, que reconegui la plurinacionalitat i el dret de les nacions a decidir lliurement el seu futur, que comptin amb nosaltres. Ara, els demano una cosa en justa reciprocitat i amb honestedat revolucionària: el dia que comprovin que això no és possible, vostès s’han de sumar als processos constituents que sí que són possibles. A Catalunya, Euskal Herria i Galícia.

¿Vostè prefereix el discurs d’esquerra-dreta o els de baix contra els de dalt que defensa Podem?

Per a mi hi ha dretes i esquerres. I esclar que hi ha lluita de classes. La política no pot convertir-se en pur màrqueting, no compro això. Cal mantenir posicions sòlides. Per exemple, estar a favor del dret a decidir i plantejar aquest projecte per al País Basc o Catalunya. Probablement no hi ha hagut mai al Congrés espanyol tanta gent que doni suport al dret a l’autodeterminació. Això és una evolució històrica però que no arribarà mai a ser una posició hegemònica a l’estat espanyol. I si això no és possible, ¿quina oferta ens faran a nosaltres o als catalans? ¿Hem d’esperar a veure si és possible d’aquí quatre anys? ¿I després quatre anys més? Però si fins i tot Convergència s’ha adonat que el nacionalisme institucional que fa quaranta anys que intenta reformar l’Estat ha fracassat! Els que van posar en marxa l’operació Roca!

¿Que Podem estigui en el pròxim govern espanyol no farà que canviï res en la vida d’un basc o d’un català?

No crec que el PSOE faci un govern amb Podem, entre altres coses perquè la troica i l’FMI no ho permetran. I si ho fan serà sota les condicions que imposin els de sempre. No hi haurà avenços. Tant de bo m’equivoqui, però.

Creu més aviat que hi haurà una gran coalició PP-PSOE i Ciutadans.

Estic convençut que sí.

Però imaginem un govern entre el PSOE i Podem. ¿Quines coses canviarien?

Nosaltres tenim molt mala experiència amb el PSOE. Perquè el problema no és tant que reconeguis que Catalunya, Euskal Herria o Galícia són nacions. La pregunta subsegüent és: ¿llavors quina és la nació espanyola? Haurien de desconstruir 500 anys d’història. Des dels Reis Catòlics passant pel Poema del Mío Cid. I això qui ho farà? Susana Díaz?

A Catalunya votaria ERC o la CUP?

M’ho reservo perquè el vot és secret. Votaria independentista sense cap dubte, i esquerres sense cap dubte.

Vostè diu que Catalunya li fa una sana enveja. ¿Li hauria agradat tenir un Artur Mas a Euskadi?

M’hauria agradat ser català.

Contesti’m això d’Artur Mas.

Sens dubte. Sí que m’hauria agradat. Sé que pot generar debats a Catalunya, però tant de bo algun dia em trobi amb el problema d’haver d’apostar sí o no per un candidat del PNB amb aquest perfil. Una altra cosa són els temes lligats a la corrupció. Però amb Urkullu no tinc aquest problema perquè no el veig en aquest paper.

¿Vostè va entendre que la CUP no volgués investir Artur Mas?

Jo tenia una posició que no plantejaré en públic. I tot i que la tenia clara, entenia les dues parts. Una part que plantejava que el procés és una prioritat, que és interclassista i que no es podia posar en perill per una cosa tan petita com un nom. I hi havia una altra part que pensava que fent això descuidava el flanc esquerre, que també cal incorporar al procés independentista. Crec que la decisió era complicada i la van resoldre bé.

¿Amb la força que ha demostrat l’independentisme a Catalunya n’hi ha prou?

Sens dubte. Crec que aquest és un viatge que no té retorn. Però Catalunya ha d’entendre que l’Estat s’oposarà amb totes les seves forces a aquest procés. Però si Catalunya aconsegueix que un 51-52% de la població decideixi unilateralment a favor de la independència hi haurà factors internacionals que obligaran l’Estat a trobar una solució.

I el mateix per a Euskadi, imagino.

Sí. Però Catalunya ha fet un gran esforç i una gran feina de reflexió. Nosaltres volem fer fonamentalment un procés com el català. Catalunya ha arribat a la conclusió, amb el procés de l’Estatut, que no hi haurà mai un estat espanyol capaç de reconèixer les seves llibertats individuals. Per tant, si Catalunya vol defensar els seus interessos econòmics, socials i culturals ha de construir un estat propi. Nosaltres no hem arribat encara a aquesta posició.