Anatomia de dues derrotes sobiranistes

BarcelonaFlanquejar la legislació del Quebec: la maniobra canadenca

L’octubre del 1995 el Quebec celebrava el seu segon referèndum d’autodeterminació després d’un primer assaig el 1980. El govern de Jacques Parizeau havia cridat els quebequesos a decidir a les urnes si havien de ser sobirans i negociar una nova relació amb el Canadà. Va guanyar el no per un estret marge: uns 66.000 vots de diferència. Què va fallar en els plans dels partidaris de la independència del Quebec?

Segons un informe de la Fundació CatDem -vinculada a CDC- elaborat pel politòleg Josep Sort i al qual ha tingut accés l’ARA, les causes van ser múltiples, però destaca la “manipulació” dels cens electoral, les “amenaces” de “desintegració territorial” o el “suport econòmic” als federalistes. “Els del no van fer cas omís dels límits de despesa establerts”, afirma l’estudi. Així, “centenars de milers de dòlars canadencs es van gastar en campanyes publicitàries i en mobilitzacions fetes en localitats fora del Quebec”. Fora de la província francòfona, les regles de la consulta van acabar sent “paper mullat”. Una de les principals fonts de finançament dels unionistes va ser el “gran capital”, que va contribuir “generosament” a finançar-los. També s’alerta de les mobilitzacions avalades pel govern canadenc, com una de “massiva” a Mont-real tres dies abans de la votació.

Augment dels votants

L’estudi descriu les estratègies utilitzades des del Canadà per engreixar el nombre de votants a última hora. Assenyala tres maneres de “manipular” del cens i afavorir l’unionisme: el mateix mes d’octubre del 1995 van rebre la ciutadania canadenca unes 11.4000 persones, un 25% del total de tot l’any; es va promoure el vot d’aquells quebequesos residents a la resta del Canadà, partidaris majoritàriament de la unió, i es van notar “sensibles increments” de votants als districtes electorals de “majoria federalista” en comparació amb les eleccions prèvies del 1994. Aquesta “és una lliçó que cal tenir en compte”, diu l’informe, sobretot “en el cas dels catalans que resideixen a la resta de l’Estat”. De fet, en la consulta original del 9-N, suspesa pel Tribunal Constitucional, els catalans residents a la resta de l’Estat no tenien dret a vot.

Treballar el terreny propi

Malgrat que els unionistes no van fer “estrictament” una campanya de la por -en el sentit d’advertir per exemple que es perdrien les pensions-, sí que van esgrimir altres “amenaces”. Van esgrimir l’argument de la “desintegració territorial” per fer témer una fractura social. Els del no s’agafaven a les minories autòctones -amerindis i inuits-, que van fer referèndums propis abans de la consulta final, en què va guanyar la unitat de tot el país.

Tot i que l’informe remarca la importància de mobilitzar-se en zones indecises, aconsella no oblidar-se de fer campanya en els feus sobiranistes. En el referèndum quebequès, en molts districtes de majoria francòfona i sobiranista, el vot del sí no va ser tan alt com s’esperava. “Si s’hi hagués treballat s’haurien obtingut percentatges del 75% o 80%”, diu l’informe. Aconsella “mobilitzar-se per tot arreu”, ja que també en terreny propi cal fer campanya, perquè “pot venir d’un vot”.

La falta de temps: un dels punts febles del Yes Scotland

Al mes de setembre, en plena campanya de les eleccions del 27-S, farà un any que Escòcia va pronunciar-se a les urnes sobre la independència. Tot i que els sobiranistes van escurçar distàncies en la recta final -fins i tot una enquesta donava el triomf al sí-, l’unionisme va guanyar per gairebé deu punts.

Xavier Solano, assessor dels sobiranistes escocessos de l’SNP, ha elaborat un informe per a la Fundació CatDem per identificar els punts febles de la campanya del Yes Scotland i evitar reproduir-los en el cas català. En l’informe, al qual ha tingut accés l’ARA, s’identifiquen els obstacles amb què els defensors del sí van topar: poc temps per transmetre l’argumentari i la dificultat de fer arribar el missatge a certs sectors de la població. Un dels motius que s’assenyalen és que el govern de l’SNP va publicar el llibre blanc -de gairebé 700 pàgines-“tan sols deu mesos abans” del referèndum i “els missatges no van arribar a tothom”. Assimilar les idees de la discussió política “requereix un temps que no es va tenir”, afegeix Solano, que en el seu informe no entra a traçar paral·lelismes amb el procés català i se centra a disseccionar les causes del fracàs de l’independentisme escocès en el referèndum del 2014.

La premsa influent, en contra

En el terreny de la comunicació, l’informe posa de manifest que els activistes del Yes Scotland no comptaven amb una plataforma mediàtica que abanderés les tesis independentistes. “Molts mitjans influents amb seu a Londres van ignorar les posicions de l’SNP i molts altres van advocar per la unió, incloent-hi el Financial Times, The Economist i The Times ”, detalla. A diferència del Canadà -segons assenyala l’estudi- els unionistes van optar clarament per l’estratègia de la por: asseguraven que Escòcia deixaria de ser membre de la Unió Europea, que es perdria la qualificació creditícia de triple A, que hi hauria fugida de capitals o que hauria d’adoptar l’euro.

Una oferta a l’últim moment

En les seves conclusions, l’informe afirma que el resultat escocès és una mostra més de “com és de difícil” aconseguir “convèncer” la majoria de la població d’“abandonar un projecte polític amb segles d’història i tradició”. “Parts importants de la societat mostren una clara aversió al risc”, apunta. Hi va haver sectors de població amb els quals l’independentisme no va saber connectar. L’informe destaca els més grans de 50 anys -la seva principal por és no cobrar la pensió-, els nascuts fora d’Escòcia i les dones. S’estima que només un 42% de l’electorat femení va donar suport al sí -enfront del 51% dels homes-, i dels nascuts en altres parts del Regne Unit només el 26% van votar sí. Entre els més grans de 65 anys, el sí només va arribar al 27%.

També s’esmenta la “pastanaga” descentralitzadora que van oferir els unionistes en publicar-se un sondeig que donava opcions al sí. L’ex primer ministre britànic Gordon Brown, amb l’aval de conservadors i laboristes, va ser l’encarregat de prometre una tercera via a última hora. L’informe adverteix a l’independentisme català: “Cal esperar un oferiment a l’últim moment i saber com i quan es reacciona”.