Agost del 1917: dol nacional per la mort del “seny ordenador de Catalunya”

Barcelona“Jo us dic que, per aquesta casa humil i enfront d’aquesta porta baixa i seguint el desviament suau que el carrer fa, passa en aquestes hores el meridià polític d’Espanya. No allà en el Palau magnífic, tan blanc i bell en els crepuscles de sang. O allà en el Parlament buit. No en la platja elegant ni en la universitat de fama, ni en la caserna inquieta. Sinó aquí, aquí mateix, a Can Padrós de Castellterçol”. L’1 d’agost del 1917, Xènius publica aquesta glossa a la primera pàgina de l’edició del vespre de La Veu de Catalunya. A aquella hora, el president de la Mancomunitat expirava.

La salut d’Enric Prat de la Riba, marcada per la malaltia de Graves-Basedow, mai havia estat bona, però aquell 1917 l’esgotadora feinada al capdavant de la primera institució del país havia començat a minar-li l’energia. Havia passat una temporada a Sitges i el 15 de juliol, en plena agitació de l’Assemblea de Parlamentaris, s’havia traslladat ja molt malalt al seu poble natal. A partir de llavors polítics, metges, periodistes, vilatans i estiuejants omplen Castellterçol. Els doctors August Pi Sunyer i Rossend Carrasco i Formiguera atenen Prat, i són consultades les principals eminències mèdiques, com Gregorio Marañón. No hi ha res a fer.

El 30 de juliol, el Dr. Pi Sunyer confessa a la premsa que el desenllaç és imminent. Li són portades de Barcelona les relíquies de sant Josep Oriol. L’arribada de companys, amics i periodistes s’intensifica. Entre ells Eugeni d’Ors, que hi escriurà la glossa. A dos quarts d’onze del dia 1 d’agost del 1917 s’aguditza l’agonia. Al costat del llit, la família i els vells amics Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch, emocionats. A les onze i deu minuts mor l’home conegut com el seny ordenador de Catalunya i les campanes de l’església de Castellterçol comencen a tocar a morts.

L’endemà el cos és embalsamat, se li fa una màscara mortuòria i és vetllat a la seva vila natal, on arriben periodistes, fotògrafs i nombroses personalitats. La família rep telegrames de condol, visites i tantes trucades telefòniques -servei implantat per la Mancomunitat- que s’hi ha d’enviar un funcionari a ordenar-ne l’enorme volum. La premsa de tot Catalunya -de dreta i esquerra, liberal i conservadora, catalanista i republicana, carlina i radical, en castellà i català, satírica i religiosa, setmanal i diària- unànimement homenatja Prat i reconeix la gran pèrdua i el seu enorme llegat.

El dia 3 d’agost, després del funeral corpore insepulto a l’església parroquial de Castellterçol, es posa en marxa la comitiva que en un furgó funerari trasllada les restes mortals de Prat de la Riba fins a Barcelona, en un recorregut preparat i planificat que passa per Sant Feliu de Codines, Bigues i Riells, l’Ametlla del Vallès, la Garriga, les Franqueses, Granollers, Palou, Montornès, Montcada, Santa Coloma i Sant Adrià. A cada poble, les campanes toquen a morts. A peu de carretera, l’Ajuntament en corporació i el sometent en formació, mentre la clerecia amb creu alta canta una absolta. Tot i que la carrossa fúnebre té pana, a les sis de la tarda les despulles de Prat arriben a Barcelona. L’endemà s’obre la capella ardent i una gentada presenta respectes al president de la Mancomunitat.

L’enterrament de Prat és recordat encara avui com un dels històrics que ha viscut la ciutat, al costat del de Verdaguer, el Dr. Robert, Àngel Guimerà, Francesc Macià i Buenaventura Durruti. No hi faltà ningú del món polític: de Cambó a Lerroux, passant per Francesc Macià. La Mancomunitat en ple, l’Ajuntament, bisbes, l’abat de Montserrat, autoritats civils i militars, membres de les institucions i escoles mancomunades, representants consulars, periodistes, una llarga llista d’entitats de tot signe i les delegacions basca i gallega. I, formant una llarguíssima comitiva fúnebre, representacions de pràcticament tots els ajuntaments del país. La gentada omple els carrers. Totes les botigues estan tancades i els fanals encesos i endolats. Venedors ofereixen retrats i botons de trau amb l’efígie de Prat.

Al monument a Colom s’acomiada el dol, mentre un aparell de l’Escola Catalana d’Aviació sobrevola la gentada fent diverses passades que tenen un caràcter apoteòsic. La carrossa fúnebre arriba al cementiri de Montjuïc de nit. A l’entorn de la tomba, l’arquebisbe de Tarragona dirigeix les oracions, amb el fill Enric Prat de la Riba i Dachs al capdavant de la família. El president accidental de la Mancomunitat, Romà Sol, emocionat, declara que “l’espectacle grandiós que el poble català acaba de donar ha estat la consagració eterna del gran patrici que ha donat la vida pel desvetllament de la personalitat de Catalunya que ja reneix amb força i vigor. [...] Davant la seva tomba jurem que la seva obra seguirà completant-se fins a fer de la nostra Catalunya un poble gran, viu i fort, com la volia ell i la volem tots”.

[Aquest article sintetitza un text del mateix autor que es publicarà a ‘Revista de Catalunya’]