Pol López: “Aquesta feina et permet aprofundir en la complexitat de l’ésser humà”

¿Com és el Christopher, el teu personatge a El curiós incident del gos a mitjanit

És un noi de quinze anys, tres mesos i tres dies, que no entén el món dels adults. Té les seves manies, que vénen determinades per la síndrome d’Asperger que pateix. No li agrada que el toquin ni li diguin què ha de fer, i quan ho fan, ell reacciona físicament i d’una manera hostil.

Quin tipus de coses no entén?

La psicologia de la gent, ni tampoc la ironia. S’ho pren tot literalment, i això genera uns equívocs molt divertits i a la vegada catastròfics.

I què entén més que la resta?

Té predisposició a entendre certes coses molt abstractes i complexes, com la formació de l’univers, les matemàtiques… I a més, sense adonar-se’n, posa de manifest tota la poesia que hi ha en la ciència.

¿És complicat interpretar un adolescent?

Jo m’he plantejat interpretar un jove, no un adolescent, tot i que el fet que sigui adolescent és important, perquè l’adolescència és el moment de fer canvis i ell, dins de la seva síndrome, s’atreveix a fer coses que abans no havia fet i per això és capaç d’emprendre una investigació personal per saber qui ha matat el gos de la veïna i fins i tot d’anar sol en tren a Londres, a una hora i mitja d’on viu.

El director és Julio Manrique, amb qui has treballat diverses vegades i que és qui et va donar el teu primer paper professional a American Buffalo

Només té coses bones. Hi ha confiança, bon rotllo i química, pots dialogar clarament sobre la teva visió del personatge i la seva per arribar, entre els dos, a un lloc millor.

Per preparar el Christopher has vist documentals, has parlat amb psicòlegs i pacients, has llegit. ¿Ets molt obsessiu amb la feina?

Bastant. Aquesta és una feina en la qual no pots deixar de pensar perquè contínuament has de resoldre conflictes sobre el personatge, l’has d’anar encaixant per tenir una cosa sòlida, i això és molt laboriós. Però també genera molt plaer, jo m’ho passo molt bé treballant a casa, a la biblioteca o a la sala d’assaig.

Per què vas triar aquesta feina?

Des de petit m’ha agradat interpretar, imitar, fer veus. Llavors era una cosa molt intuïtiva, però amb el temps hi he trobat una correlació intel·lectual, perquè aquesta feina em permet aprofundir en la complexitat de l’ésser humà. Per exemple, ara entenc l’Asperger d’una manera més profunda que si l’hagués estudiat.

Els crítics destaquen la teva versatilitat, en la comèdia i en el drama. ¿On et trobes més còmode?

Són preguntes que no m’he fet mai. A mi el que m’agrada són les obres i els personatges, m’agrada interpretar-los. A més, en el teatre contemporani els gèneres es barregen. Aquesta obra és una comèdia, però també és tragicòmica, i és un drama, i és un relat poètic…

Tu compagines la feina en una estructura estable com el Lliure, on formes part de la Kompanyia, i el treball amb un grup independent, la Companyia Solitària de Teatre. ¿Com veus els contrastos entre els dos mons?

No tenen res a veure, esclar. La vida de la companyia alternativa, que comença, és complicadíssima. No hi ha diners i l’Estat ho posa molt difícil amb el 21% de l’IVA i amb la poca escolta cap a l’art.

Què t’aporta la Companyia Solitària de Teatre, on has fet de director?

Som gent que ens coneixem molt, pertanyem a la mateixa generació, i ens ofereix un lloc on provar coses i fer-nos preguntes sobre el teatre i sobre la societat. Però s’ha de combinar amb feines que et permetin menjar.

Això si tens la sort de poder combinar les dues coses.

Sí, però és que aquesta és una feina molt vocacional, forma part de la teva vida. I aquí hi ha el conflicte més existencial, perquè no et ve de gust treballar en una altra cosa.

Aviat s’acabaran les teves dues temporades com a membre de la Kompanyia. Fa vertigen?

A veure si hi ha alguna cosa després, espero que sí. Però no m’agrada pensar en això. Ara estic fent aquesta obra, m’ho estic passant molt bé. |

‘El curiós incident del gos a mitjanit’. Dir.: Julio Manrique. Amb Pol López, Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Ivan Benet, Cristina Genebat. Teatre Lliure de Gràcia (BCN). Fins al 10 de maig