El zoo d’en Pitus a Gràcia
Sargantanes, llagostes, papallones, pardals, un mussol, un esquirol, una cadernera, gossos, gats, gallines, ànecs, cotorres, un ruc, una vaca... i fins i tot un tigre. En un solar abandonat d’un barri humil de Barcelona. Al desert de la postguerra. Els amics munten un zoo per ajudar en Pitus. Cada entrada pagada és un bitllet a l’esperança. El nen malalt. La família que no té diners. El viatge de vida o mort a Suècia. Allà, l’únic metge que el pot curar. I aquest realisme màgic que és un invent català. Des de 1966 El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, ha estat un GPS existencial per a generacions de nens. Un dels llibres d’autor català més venuts de la història. Fa 50 anys. Felicitats. Com lluitarien aquella colla de nens avui? També li construirien un zoo a en Pitus? ¿O construirien un zoo de la destrucció exhibint cadàvers de cotxes, motos, contenidors, vidres trencats, com hem vist aquests dies a Gràcia?
PITUS, ON ETS? ¿Ets a la panxa del bou on no hi neva ni plou? ¿Ets en una clínica de desintoxicació per a addictes a la zoologia? ¿Ets a la lluna, casat amb una pruna, perquè ningú et vol? ¿Ets al carrer? Mmm... A veure. Des de fa anys als carrers de Barcelona es construeixen zoos de la destrucció efímers però renaixents. Aquesta setmana és el festival del Banc Expropiat de Gràcia. Fa dos anys, Can Vies. I anem tirant enrere. Veurem tot tipus de construccions d’aquest tipus: cases ocupades, certes manifestacions... El carrer, el carrer. Semblen fets biològics: neixen, creixen i moren. Però no. Hi ha una metafísica. Una fe. Un més enllà... Sempre continuem veient una resurrecció. Sempre es (re)construeix un nou zoo de la destrucció. Al pa, pa, i al vi, vi. Ningú té el patrimoni de la destrucció. S’ha destruït, es destrueix de moltes maneres. Però per què des de fa anys a Barcelona es legitima i raona la destrucció? Posem-hi un totxo.
UNS INDIVIDUS, contraris a la propietat privada, ocupen una propietat privada i la privatitzen per a ells. Uns individus cremen contenidors, rebenten vidres, bolquen cotxes, i ho fan pel bé comú i per això el destrueixen i deixa de ser bé i comú. I darrere del zoo hi ha individus que aplaudeixen i tiren cacauets de legitimació. I pistatxos de permissivitat. Uns destrueixen i d’altres s'exciten, fan poemes, somriuen, saliven, animen, des de sofàs, despatxos o búnquers invisibles amb el zoo de la devastació. És el que va dir el manager-coach-director de campanes: “L’església pot ser petita, però si la campana és gran pot fer molt soroll”. Ning-nang. Toquen les campanes i són per tu? Repiquen amb la música d’“el poble”; “les classes populars”; “el barri ens dóna suport”; “el carrer és amb nosaltres”. Perdoni, qui és vostè? En quin moment es va fer un decret llei que privatitza les classes populars? ¿Les classes populars construeixen destruint? ¿Això qui ho paga? No s’ha de confondre el fum amb el rostit. Ni tocar les campanes amb exercir professionalment de tocacampanes. Cap on volem anar?
PITUS TORNA. Sebastià Sorribas va néixer al Xino de Barcelona. Barri humil, treballador. D’aquests nens al carrer del no res de postguerra. I Sorribas escriu en un moment de no res. El 1966 construeix un petit miracle de paper. La vareta màgica que fa renéixer una literatura infantil catalana en ple franquisme al carrer. Tot en contra. Sorribes i Pitus i els seus amics són antiherois. Classes populars que s’enlairen amb la capa de supermans de construcció. És l’èpica sense campanes. Què construeix més: el zoo d’en Pitus o el zoo de la destrucció? Què acaba quedant? Qui és més heroi? Qui lluita més? Qui és, realment, el carrer? Qui, malgrat la destrucció perpètua, continua una construcció possible, real, que ens ha dut fins aquí, que ens sobreviurà, que s’ha fet amb pedres que no es llancen. Que s’ha fet amb pedres que construeixen lluitant per un nosaltres.
