La xarxa que bull
TWITTER. El periodisme sempre ha buscat mecanismes per descobrir l’estat d’ànim de la gent, allò que se sol anomenar l’opinió del carrer. Abans que existís Twitter, esclar, tot era molt complicat. Havia de sortir algú amb una càmera i un micro, i preguntar als passavolants sobre qualsevol cosa; la tria era aleatòria. L’editatge posterior, encara més. La gent només opinava de veritat votant, o contestant una enquesta. Ara, en canvi, tothom ho té més fàcil per dir-hi la seva. L’intercanvi d’informacions i opinions s’ha socialitzat. Per copsar l’impacte d’una informació n’hi ha prou fent un cop d’ull a les xarxes. Qualsevol fet, declaració o imatge que faci bullir Twitter adquireix notorietat immediata. No és estrany, doncs, que tots els personatges, entitats o empreses amb voluntat de presència pública tinguin diversos comptes de Twitter, veritables i falsos; un community manager per gestionar-los, i fins i tot els serveis externs d’una empresa que, per mitjans diversos, aconsegueix seguidors, compra l’opinió dels anomenats influencers i omple la xarxa de lloances, difamacions o insults, segons el gust del client i la seva nòmina d’amics i enemics. En l’era de Twitter l’opinió pública ja no és una matèria vaporosa, sinó una acumulació de dades; té un terreny de joc i un reglament. I tot el que s’hi diu, al cap i a la fi, té un preu. Democràcia? No em facin riure.
TROLS. Aquesta setmana han passat coses molt rellevants, notícies de les de veritat, però el que ha fet bullir Twitter ha estat el futbolista Sergio García parlant en castellà després de jugar amb la selecció catalana, i Ada Colau amb un missatge viral també en castellà. Insults i improperis a dojo, com els que la nit de Nadal va rebre Joan Manuel Serrat per cantar en català a TVE. Els que pengen els missatges més agressius són una minoria tan ridícula com cridanera, són els hooligans que imposen els seus càntics odiosos sobre una gran massa silenciosa (o almenys respectuosa). Però aquests trols -se’n diuen així- són els que fan bullir Twitter, i es veuen amplificats de seguida per una part dels mitjans de comunicació, i fins i tot per aprenents de sociòleg que fan boles de neu a partir d’aquestes excrescències intel·lectuals, i llancen anàlisis interessades en 140 caràcters. La fractura social, etcètera. Cada dia una tesi d’urgència sobre com som. Notícia (deformada) de Catalunya. La xarxa ens representa i a la fi intenta substituir-nos.
EGGERS. Els avantatges de la societat de la informació són evidents, però convé no passar per alt els perills. A tots els qui pensen que internet és, per damunt de tot, una eina al servei de la democràcia, els recomano vivament la lectura d’ El Círculo, la inquietant novel·la on Dave Eggers (Boston, 1970) explica l’aparició i l’èxit d’un monstre empresarial sorgit de la fusió de cercadors, xarxes socials i creadors d’aplicatius mòbils. Aquesta gran corporació acaba per carregar-se el concepte de privacitat, substituint els poders públics i tiranitzant el món a base d’eslògans cool i proclames progressistes que s’emparen i manipulen conceptes com llibertat, gratuïtat, veritat i transparència. És només un malson, però ja se sap que de vegades els malsons poden esdevenir tremendament reals.
