9/7: El Procés i l’Antiprocés

A CATALUNYA hem viscut una transformació política ondulant i oberta que hem decidit anomenar el Procés. Espanya ha viscut una altra aposta política que no ha merescut un nom, menys ondulant, i que podríem batejar perfectament com l’Antiprocés. Amb majúscules. El guió d’aquest Antiprocés ha estat l’opció tossuda per buscar la confrontació, el xoc de trens (des de l’íntima convicció que en el xoc de trens és Espanya el tren que guanya) i, per tant, el bloqueig de qualsevol possibilitat d’una solució de compromís, de qualsevol camí del mig. Sense que els episodis vagin necessàriament lligats, aquest esperit de l’Antiprocés ha alimentat des de la castració de l’Estatut (que era una via del mig) fins a l’operació Catalunya o fins a la sentència d’aquesta setmana del Constitucional. O guanya el Procés i Catalunya s’independitza o guanya l’Antiprocés i Catalunya es rendeix i s’uniformitza. S’ha combatut qualsevol altra possibilitat. I, així, l’Antiprocés (més que no pas el Procés!) ha matat Unió, ha ferit el PSC i ha assetjat Convergència, les forces que en algun moment de la història havien apostat per una solució de compromís. Ens ho han deixat clar: no hi ha camí del mig, ni volent-ho. O es guanya del tot o es perd del tot.