Carta a Ovidi Montllor: 'La veu aspra'

Avui que l’ARA et dedica un diari especial, dimarts que farà vint anys de la teva mort i que proliferen els actes d’homenatge en record teu, m’agradaria dir que vaig créixer amb les teves cançons, però en aquell temps, a finals del franquisme, l’únic cantant d’Alcoi que molts nens coneixíem era Camilo Sesto.

I ni tan sols sabíem que era d’Alcoi. Ho vam descobrir després i avui ho aprofito per trobar la manera de començar aquesta carta. També podia haver-te dit que t’admiro des del dia que els meus pares em van posar uns pantalons de franel·la i se’m van endur a Barcelona, al cinema, a veure Furtivos (1975). Però tampoc no seria veritat. D’aquella pel·lícula només en recordo la por que em va fer Lola Gaos; els ulls atemorits i la cara arrugada d’aquella dona van acompanyar els meus malsons durant moltes nits. Que tu hi sorties, a Furtivos, és una cosa que vam descobrir més tard.

Per això he començat per Camilo Sesto, perquè no se m’acuden dues concepcions de l’existència més oposades que les vostres. La Camilo Sesto way of life es va imposar en aquest país. Et vas morir a mitjans dels anys 90, quan Espanya es pensava qui sap què era, quan no hi havia escrúpols ni ideologia, quan succeïen moltes de les coses les conseqüències de les quals estem pagant ara. Però han passat els anys, Camilo Sesto fa temps que ha sigut escombrat de les nostres vides i som aquí, el març del 2015, veient com la teva figura creix amb el temps.

Hi ha morts que impacten al primer moment i després s’apaguen. Però hi ha altres persones que marxen en silenci i, amb el temps, la remor al seu voltant es va fent cada vegada més gran. Difunts avançats al seu temps. Aquest sembla el teu cas. Despertes en molta gent una sintonia més ideològica que musical. Hi ha gent que cita frases teves que, per força, no devia escoltar les teves cançons. Si algú agafa l’ARA d’avui o llegeix Twitter aquests dies, conclourà erròniament que en vida devies haver sigut un supervendes.

Pensaments teus que ara es pengen com grafitis a les xarxes socials -“No ens alimenten molles, volem el pa sencer”, “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”-, pensaments que sintonitzen amb el moment actual de contestació. És la teva actitud, l’Ovidi way of life, la que reivindiquem ara que fa vint anys.

P. D. I finalment et vaig descobrir a COU, quan en Pere Farrés, el professor de literatura que també va marxar abans d’hora, em va passar el Coral romput, de l’Estellés, dit per l’Ovidi. Amb el temps, he vist com amics i companys parlaven amb amor de la dolçor de l’home de la veu i la barba aspra.