Pneumàtics
La roda és un símbol de civilització. Les reproduccions pictòriques de les primeres rodes (4000-3500 aC) ens fan sentir d’alguna manera orgullosos dels autors d’aquell invent fundacional, que amb el seu enginy van revolucionar el desenvolupament humà. Ens mirem aquella màquina primigènia, de fusta o de pedra, descobrim en la seva tosca aparença la senzillesa del que és genial, i volem sentir-nos els continuadors de la intel·ligència que, concebent-la, va elevar la nostra espècie per sobre de les imperfeccions del món que li era donat.
La roda és un objecte dotat d’una certa noblesa ancestral. Almenys, el missatge que contenia sobre la condició humana era prometedor. Ho escric en passat perquè la visió, fa una setmana, de milers i milers de rodes en flames en l’incendi del cementiri de pneumàtics de Seseña -onze hectàrees de superfície, dues vegades el Camp Nou, per diversos metres d’altura- era demencial. Absurda. Ens deia, clarament, que alguna cosa fonamental s’ha esguerrat en el camí del progrés.
En aquelles imatges, l’emblema de l’avenç humà es convertia en un núvol de fum que, segons els experts, conté compostos altament cancerígens que poden viatjar per l’atmosfera durant tot un any. El material corromput està enverinant l’aigua que els bombers hauran de llançar encara uns dies sobre l’incendi, una aigua que arrossegarà olis contaminants cap als nivells freàtics.
Fonts dels fabricants de pneumàtics han parlat de quinze cementiris similars a tot l’Estat que dibuixarien una situació residual i en vies de solució, però un passeig pels comentaris online de les notícies de seguiment publicades aquesta setmana revelava diverses referències a altres abocadors més petits, que no troben ressò més enllà de la premsa local i que, segons els mateixos lectors, de manera periòdica es van incendiant.
Tot desastre ecològic causat per la mà de l’home revela la distància que encara existeix entre el progrés tecnològic i el moral. Però, com s’ha demostrat tantes vegades, quedar-nos en aquesta constatació no millorarà la salut dels nostres pulmons. Cal anar més enllà de la denúncia de la picaresca particular i de la deixadesa pública -en aquest cas, les administracions autonòmica i municipal es van estar passant el mort de l’abocador il·legal durant quinze anys- per atacar una tercera variable potser més profunda: per què la ciutadania no va exercir a temps una pressió determinant que forcés la solució d’aquest problema, fins i tot en aquest temps nostre, quan la presa de consciència sobre la pol·lució urbana i els riscos mediambientals està en màxims i el degoteig de nous casos de càncer es fa incessant?
L’explicació, em temo, es troba en una organització de la vida social que fa impensable que hi hagi més participació política de la ciutadania. Els horaris impracticables i la cultura del treball que patim, que condueix a l’autoexplotació laboral, impedeixen la participació efectiva de la majoria en els afers d’interès públic. Aturar aquesta inèrcia, aquesta roda fatídica, és complicadíssim -la reforma horària no acaba d’arrencar-, però no intentar-ho equival a anar abandonant la civilització, els seus símbols i les seves conquestes en tristos cementiris d’elefants.
