Un terrible gran llibre
Confio que els amables lectors m’ho perdonaran. Però, després d’unes setmanes en què ha semblat que el guionista de la política catalana era el mateix Alfred Hitchcock, fer anàlisis a tres dies vista em resulta un exercici d’alt risc, i trobo una temeritat escriure dijous -sobre la CUP, Artur Mas, la repetició electoral...- perquè vostès ho llegeixin diumenge, quan en l’interval poden haver passat qui sap quines coses noves i imprevisibles. Mentre esperem, doncs, que el panorama s’estabilitzi una mica, permetin-me que avui els parli d’un llibre que he llegit recentment; d’una de les lectures que més m’han impressionat en els darrers anys.
Publicat aquesta tardor per Viena Edicions dins la ja prestigiosa col·lecció El Cercle de Viena, el llibre es titula Mendelssohn és a la teulada, i té per autor un tal Jirí Weil. Escric un tal perquè es tracta d’un novel·lista fins ara perfectament desconegut entre nosaltres. Nascut el 1900 dins d’una família jueva de Bohèmia sota el paternal ceptre del vell emperador Francesc Josep, ja en la flamant República Txecoslovaca el jove Weil -com tants altres universitaris i treballadors del seu mateix origen- es va deixar enlluernar per la llum que brillava a l’est; vaja, que va abraçar la fe comunista, i va fer llargues estades a la Unió Soviètica, i va traduir del rus al txec, i va acabar ensopegant amb la paranoia estalinista. Però era un home de sort, perquè en va sortir sencer i el 1935 va poder tornar a Praga. Dos anys després hi va publicar un llibre testimoni sobre l’atmosfera de les primeres purgues de Stalin: Moscou-frontera.
Aleshores, quan Weil començava a denunciar els estralls del totalitarisme comunista, li va caure al damunt el seu germà bessó: el nazifeixisme. El març de 1939, Hitler liquidava l’estat txecoslovac i instaurava el Reichprotektorat de Bohèmia i Moràvia, una mena de colònia que constitueix el marc històric de Mendelssohn és a la teulada.
Som, doncs, davant d’un llibre implícitament autobiogràfic. L’autor no s’hi encarna en cap personatge concret, però les seves experiències de jueu momentàniament tolerat -la seva esposa era ària-, humiliat i perseguit a la Praga ocupada impregnen tot el text. Un text que comença en clau de sàtira, quan els nazis descobreixen que, a la balustrada de la Casa Alemanya de les Arts, hi ha una estàtua... del compositor Felix Mendelssohn, i passen mil facècies abans d’identificar-la i poder-la enderrocar. Però un text que -en paral·lel amb la realitat mateixa que descriu- va esdevenint més i més angoixant, opressiu, tràgic, com el dels jueus atrapats en la ratera hitleriana.
El llibre de Jirí Weil, doncs, mereix un lloc d’honor dins l’anomenada “literatura de l’Holocaust”. No és qüestió, ara, de confegir rànquings ni de fer comparacions amb Primo Levi, Elie Wiesel, Imre Kertész, etcètera. Serà suficient de dir que, sense grans ínfules filosòfiques, Mendelssohn és a la teulada toca molts dels temes principals d’aquella literatura: la qüestió dels Judenräte (Consells Jueus), les Ghettowache (Policies del Gueto) i altres formes de col·laboració dels mateixos jueus en la maquinària destinada a exterminar-los; la maligna destresa dels nazis a ocultar-los quin era el seu destí final i a alimentar-ne falses esperances de supervivència com a treballadors “imprescindibles”; les actituds diverses de la població txeca no jueva, que anaven des de l’ajut fins a la delació...
En el quadre impressionista que Weil pinta -més que un relat lineal, es tracta d’un mosaic de personatges, escenes i situacions-, Auschwitz i els altres camps de la mort hi són una referència el·líptica, i la violència física resulta molt implícita, sense truculència ni morbositat. L’acció es desenvolupa en una Praga desfigurada per l’amo estranger, i a Terezín (Theresienstadt), el camp de concentració i trànsit que els nazis van ensenyar alguna vegada com a aparador del “bon tracte” que donaven als jueus. A més, podem trobar-hi el relat de l’Operació Antropoide que, la primavera del 1942, va liquidar el Reichprotektor Reinhard Heydrich, però explicat des dels ulls del mateix “carnisser de Praga”. En resum: una joia, realçada per l’excel·lent traducció del txec a càrrec de Jaume Creus.
Permetin-me tancar aquest article completant breument la biografia de Jirí Weil. Quan, a finals del 1942, li va arribar l’ordre de deportació, va tenir prou coratge, enginy i amics per fingir que s’havia suïcidat llançant-se des d’un pont al riu Moldava. Declarat oficialment mort, va viure dos anys i mig en la clandestinitat, va gaudir del fugaç alliberament del 1945 i, ja sota la dictadura comunista, el 1949 va publicar la novel·la Viure amb una estrella, que li va merèixer de les noves autoritat la qualificació d’“enemic del poble”. Va subsistir com va poder, es va beneficiar una mica de la desestalinització del 1956 i va morir prematurament el 1959, afeblit per les penúries dels anys nazis. Mendelssohn és a la teulada no es va publicar -pòstumament- fins al 1960. Ara que per fi ens ha arribat, gaudeixin-lo.
