Ja són a l’abocador de la història
Si qui governa un país no és bona persona, almenys ha de ser competent, i per a això ha de conèixer el país, començant per la història. Al Regne d’Espanya la història, sempre una interpretació interessada d’una manera o d’una altra, és pur mite, començant per aquests mítics “cinc-cents anys d’existència, coexistència i concòrdia, etc.”, i s’oblida i s’amaga interessadament la més recent.
El 1951 va tenir lloc a Barcelona la primera dissidència en el règim de Franco després de la guerra, la Vaga de Tramvies. Durant dies els ciutadans es van desplaçar a la feina a peu i els tramvies van quedar buits. El motiu va ser que el govern espanyol va apujar el preu del bitllet en aquesta ciutat i, en canvi, va conservar el preu a Madrid. No va ser una reivindicació de tipus sindical sinó cívica davant d’una discriminació centralista, i va ser tan pacífica com ferma. El governador civil hi va enviar la Guàrdia Civil, que va provocar morts, i el conflicte va acabar amb la destitució del governador i l’alcalde i l’anul·lació de la pujada del bitllet.
Això ho ignora aquest govern sortit d’una cova de paràsits de l’Estat, ignora i menysprea Catalunya. El govern espanyol no està sol, és cert, amb ell hi ha aquest nucli de poder de la cort en què s’entremesclen Rinconetes, Cortadillos i tot tipus de personatges de la picaresca que xuclen de l’Estat la riquesa que creem els altres. Un nucli que s’ha anat endurint en els últims deu anys i del qual són portaveus acèrrims els mitjans de comunicació madrilenys. Amb aquesta cort madrilenya cobdiciosa i embogida que aclama el govern espanyol és impossible el diàleg: és una realitat que cal assumir.
Però fa molt de temps que Rajoy no és reconegut com a president d’un govern seu per la gran majoria dels catalans, i sense autoritat moral no es pot governar en democràcia, per molta llei que s’invoqui. També Franco tenia lleis, jutges i fiscals; les lleis no tenen valor per si mateixes: la seva força neix o bé del poder militar o bé de l’autoritat moral que els confereix la ciutadania. I a Catalunya la ciutadania fa temps que no reconeix poder moral al Tribunal Constitucional ni a les lleis d’aquest Estat.
Davant d’aquesta situació, Rajoy, desesperat, ha fet visible al món la seva impotència política i la seva cultura antidemocràtica ocupant Catalunya amb policia militaritzada i detenint ciutadans. Ha demostrat que l’únic control que té sobre la ciutadania d’aquest territori és per la força. Després de l’apropiació que va fer aquest govern de les institucions de l’Estat, començant per la justícia, i després de la utilització ara de la policia contra la ciutadania, quan hauria de protegir-la, l’estat espanyol i les seves institucions ja no són reconegudes per la ciutadania catalana. Només hi ha la via d’avançar en l’ocupació policial i militar.
En una entrevista a TV3 fa uns dies, el president Puigdemont, davant la manera com el govern espanyol ha conduït aquest conflicte, ja no reconeixia com a interlocutor Mariano Rajoy per a un diàleg polític. Ara els correspon fer el mateix als representants dels partits que es considerin democràtics, que no acceptin que la política és la utilització partidista de l’estat contra la població. Era evident que l’estratègia del Partit Popular d’utilitzar Catalunya com un instrument d’agitació espanyolista en benefici propi comprometia el sistema polític espanyol i el mateix Estat; només la ignorància supina de la cort i el menyspreu a Catalunya podien explicar que els altres partits no comprenguessin que aquest camí era fatal. Què farà ara el PSOE? I el PNB?
Com a la Vaga de Tramvies del 1951, el nervi i la resistència cívica de la societat catalana van vèncer la força bruta dels militars que havien vençut abans per les armes. Novament un govern ha enviat armes i policia militaritzada, i aquesta vegada sí que és veritat que són veritables forces d’ocupació; l’incivisme cavernari de la cort no comprèn fins a quin punt aquestes armes són una ofensa a la pacífica societat catalana. També aquesta vegada aquest govern serà derrotat per la resistència pacífica ciutadana. Ja ho està, ha creuat el límit del seny i ha embogit. Rajoy i aquest partit corrupte fins a l’inimaginable ja són a l’abocador de la història.
Mentrestant, ¿quantes hores o dies esperarà la Unió Europea per protegir els drets civils de la ciutadania catalana que garanteix la Constitució Europea? ¿Hi caben les ocupacions militars en aquesta Europa?
