Madonna

Ja fa uns dies que Madonna va rebre el premi a la Dona de l’Any i que el seu discurs d’agraïment va començar a circular a tota velocitat per les xarxes socials, així que m’imagino que, a hores d’ara, ja deu haver donat la volta al món.

Si, tot i així, per alguna raó, se us ha escapat, us recomano que, abans de continuar llegint aquest article, primer busqueu la Madonna i, quan l’hàgiu vist, amb les cames eixarrancades, els peus ben collats a terra, res no em farà trontollar, i l’hàgiu sentit, aleshores podeu continuar llegint.

Segons la Viquipèdia, Madonna té cinquanta-vuit anys. En fa trenta-quatre que defensa una carrera musical que ha tingut moments d’or i que encara ara es va sostenint. Jo la vaig veure en directe al concert que va fer a l’Estadi Olímpic de Barcelona l’agost de l’any 1990. Mai, aleshores tampoc, no n’he estat una gran fan, però m’agradava ballar Like a virgin i Material girl. M’he anat fent gran amb ella però he deixat d’escoltar-la.

Darrerament només sabia que mantenia intacte el seu ànim provocador i que es matava a classes de spinning i dormia embolicada en paper film per esforçar-se a mantenir un cos esplèndid malgrat el pas dels anys. Més aviat la compadia.

Però un dia d’aquests una amiga va compartir al Facebook el vídeo del seu discurs d’agraïment com a Dona de l’Any. El vaig veure una vegada, i tot seguit una altra, amb paper i boli a la mà. Vaig anotar-ne frases: “Els patiments i entrebancs m’han ensenyat a ser valenta i m’han recordat que sóc vulnerable. Quan vaig començar no pensava en el gènere, només volia ser artista, em pensava que al món de la música no hi havia regles, però això és per als homes, per a les dones sí que n’hi ha. I una d’aquestes regles és que no pots envellir. He rebut crítiques de totes bandes, algunes de les quals m’han deixat paralitzada. Vull donar les gràcies a tots els que m’han criticat, condemnat i advertit, perquè ells m’han convertit en la dona que sóc ara. La gent diu que sóc una artista molt controvertida, però el més controvertit que he fet és... quedar-me”.

I vaig pensar que té tota la raó. El seu mèrit és quedar-se, és a dir, resistir. Per això ara, als cinquanta-vuit anys, s’eixarranca damunt de l’escenari, amb la seva cabellera rossa i el seu bòtox, fa una broma sexual i deixa anar un discurs valent i esplèndid. Ho he celebraré ballant Like a virgin aquesta nit de Cap d’Any.