Algú ha dit “extrema dreta”?
A l’eurodiputat i portaveu adjunt de la delegació del PP a Brussel·les, Esteban González Pons, conegut al Parlament Europeu per no haver-hi fotut ni brot d’ençà que hi va arribar, li ha agafat en els últims dies un atac d’hiperactivitat febril. El motiu ha estat la visita del president Puigdemont a l’Eurocambra per pronunciar-hi la conferència d’ahir sobre el procés i el referèndum, que González Pons ha tingut la missió i el plaer de boicotejar. D’entrada crida l’atenció que el govern d’un estat membre de la UE es mobilitzi amb tant d’afany per posar traves a un acte oficial d’un dels seus representants (el president de la Generalitat ho és), però també és cert que a hores d’ara tothom ja sap de quin peu coixeja Espanya.
Entre els arguments aportats per González Pons en les seves epístoles a col·legues conservadors i diplomàtics de tot arreu perquè s’abstinguessin d’assistir a la conferència hi destacaven les suposades concomitàncies entre el procés català i el Brexit britànic, la suposada voluntat del govern de Catalunya d’abandonar la UE i les suposades simpaties amb què els partits d’extrema dreta europeus (amb Marine Le Pen i Nigel Farage al capdavant) es mirarien l’independentisme català. Entre això i les informacions lleument desenfocades que se li varen fer arribar a un reporter de l’edició europea de la revista Politico, González Pons deu considerar que ha realitzat una tasca d’intoxicació realment digna del partit en el qual milita, i a nivell internacional.
Bé, si González Pons i els dirigents del PP llegissin L’art de la guerra de Sunzi (si llegissin res), segurament coneixerien aquella màxima tan repetida: “Coneix el teu enemic i coneix-te a tu mateix”. Ignorar-la és de perdedors: de la mena de perdedors que es pensen que van guanyant fins que acaben sucumbint sota el pes de les seves pròpies falsedats. Tothom que conegui mínimament el moviment independentista (separatista, si ho volen dir a l’europea) català sap que no tan sols no és antieuropeu ni euroescèptic; ben al contrari, proposa la creació d’un nou estat dins Europa, dins la Unió i dins la zona euro. I tothom que conegui una mica la realitat catalana i espanyola sap també que dins aquest moviment no tan sols no hi ha ni rastre de l’extrema dreta sinó que, just a la inversa, té en l’extrema dreta un dels seus enemics més rabiosos, que en més d’una ocasió ha arribat a combatre l’independentisme català amb la violència.
És més, qualsevol que conegui una mica la política espanyola sabrà igualment que se singularitza pel fet de no comptar amb cap partit rellevant d’extrema dreta: això es deu al fet que l’extrema dreta (que sí que és ultranacionalista, espanyolista per a més senyes) ha estat aglutinada amb gran naturalitat pel Partit Popular espanyol, que no dubta fins i tot a situar alguns dels representants d’aquesta ideologia en alts càrrecs de govern. Tot això se sap, com se sap que mentir sempre a tothom és de perdedors.
