A què votaria ‘sí’ Ada Colau?

LEGITIMAR. La dinàmica plebiscitària ha acabat perjudicant el sobiranisme. No tant pels resultats electorals (és impossible de saber què hauria passat el 27-S amb llistes separades), sinó per la seva posterior interpretació. Unes eleccions legislatives no són mai binàries, i no es poden llegir com un plebiscit tret que el resultat dels guanyadors sigui excepcional. Potser hem de repetir que es va arribar a aquest atzucac per culpa de la negativa espanyola a permetre un referèndum legal; però això no canvia res. És pueril equiparar la majoria absoluta del Parlament amb la majoria dels sufragis, com ho fa l’independentisme; i encara és més absurd que l’unionisme s’atribueixi el 52% dels vots que no van anar a Junts pel Sí i la CUP. Cadascú pot fer l’anàlisi que més li plagui, però el cert és que no sabem què hauria passat si el 27-S s’hagués votat sí o no. I no ho sabrem fins que no tinguem el plebiscit de veritat. En això tots els demòcrates hi estem d’acord. I hem d’aplaudir que el nou govern català, amb la mateixa convicció que prepara la seva proposta constituent -és a dir, un sí amb cara i ulls-, no faci salts al buit sense cedir abans l’última paraula a la ciutadania. Al capdavall, haurem de votar.

PREGUNTES. En teoria, aquesta convicció és un punt de coincidència entre el bloc independentista i En Comú Podem (ECP). Però defensar el referèndum no deixa de ser un acord metodològic, que si bé diu molt de la convicció democràtica d’uns i altres, no ens acosta a cap escenari d’acció política real. “El referèndum és el que genera més consens!” és la cantarella de l’esquerra alternativa des dels temps d’ICV. Esclar que sí: és una proposta sense termini fixat, que evita a Colau i companyia posicionar-se sobre una qüestió que no compta amb el consens de les bases. Però l’escenari ha canviat: ara hi ha un Govern amb un programa independentista i, per tant, tothom hauria de començar a respondre a unes quantes preguntes. ¿Pensa el president Puigdemont tornar a intentar la via del referèndum negociat, com proposa ECP? Quin termini es dóna ECP per assolir aquest objectiu? En el cas (més que probable) que aquesta via torni a fracassar, ¿estan disposats uns i altres a fer una consulta unilateral? ¿Tenen els mitjans per garantir-la, o s’optarà per esquivar la llei amb un succedani com el del 9-N del 2014?

MODELS. Convé claredat respecte a això. Però encara és més important que sobiranistes i comuns (i tothom que vulgui fer-ho) parlin del què, i no tant del com. No només cal un referèndum; cal presentar a la ciutadania una proposta constituent amb tots els ets i uts, una proposta guanyadora. Ada Colau manté una calculada ambigüitat sobre l’independentisme, la qual cosa li ha permès aplegar votants de sensibilitats diverses. Però ara que es troba en una posició central en el tauler polític molts agrairíem que ECP digués amb claredat quina és la seva proposta política per al país. Entre la nova república i el nou encaix que propugna Pablo Iglesias hi ha un ampli ventall de possibilitats. I, no cal dir-ho, totes són plantejables. En qualsevol cas, la gent mereix que se li parli amb claredat. I el conjunt del sobiranisme necessita que totes les cartes siguin sobre la taula a l’hora de discutir els termes d’aquest procés constituent. Aquesta és, sens dubte, la millor manera d’assolir el referèndum i, sobretot, de guanyar-lo.